La tornada a l’escola
Com cada any en aquestes dates, la tornada a l’escola és un dels fenòmens que sacseja més la societat. Passat l’estiu els horaris laborals per atendre els infants i joves s’han adaptat a la vida dels avis, als casals d’estiu, als campaments o als dies de les vacances familiars. Ara toca reorganitzar les agendes familiars amb els dies d’extraescolars, els dies i les hores amb els avis… El retorn a l’escola suposa un canvi important en el ritme de la societat i per a la quotidianitat de moltes persones i m’agradaria fer algunes reflexions de què passa.
A vegades entenem l’escola com un ens aïllat. Un ens on posem tots els nostres desitjos –sovint frustrats– de com voldríem que fos la societat en què vivim, al mateix temps que fem ben poca cosa per millorar-la en el nostre dia a dia. Un parlamentari em comentava: “Quan davant d’un problema de la societat no sabem què fer, acabem dient: “Això ho ha de fer l’escola.” També moltes vegades, davant d’un problema –per exemple, de conducta d’alguna persona– exclamem: “Això ho hauria d’ensenyar l’escola!” o, “com que a l’escola no els ho ensenyen, per això passa el que passa”. Anem delegant a l’escola una pila de responsabilitats i obviem cap anàlisi o referència a la violència del sistema econòmic i social en què vivim. L’escola no és un ens aïllat de la societat, sinó que està en relació contínua i contigua amb ella i participa de tots els seus tràngols. L’obligatorietat d’anar a escola fa que tots els problemes socials es reflecteixin en ella. Així, doncs, la millor manera per aconseguir una bona escola passa per construir una societat millor i la manera com entenem l’educació ens retrata quins són els models socials que volem o que acceptem. Volem una educació que doni prioritat a la rivalitat, la segregació, el classisme? Doncs segurament és aquesta la societat que volem o que acceptem. Volem un escola inclusiva, que faci de trampolí per fomentar la igualtat d’oportunitats, la col·laboració i l’acceptació de la diversitat i les possibilitats de cada nen i nena? Doncs segurament és aquesta la societat que volem.
Un altre aspecte important és el que es troben els nostres nens i nenes en traspassar la porta de l’escola. Què significa per a ells i elles? D’entrada, se situen en un espai físic diferent d’aquell on estan normalment. Una realitat molt important per als més petits que l’han d’anar assimilant a poc a poc. D’aquí l’encert de moltes escoles quan deixen entrar les famílies del més petits per ajudar millor en aquest període d’adaptació. Però també és significatiu per als més grans, que es troben amb companys que fa mesos que no veuen i que, segurament, tornen diferents, més grans, o amb mestres noves i maneres de fer noves.
L’escola, per a la majoria d’infants i joves, és un excel·lent lloc de trobada, de socialització, de descobriments, de creativitat, però a la vegada és un lloc on hi ha unes normes, una manera de fer més uniformitzada, més regulada, on els temps i els horaris són determinants. També és el lloc on rebran una sèrie d’aprenentatges que, en certa manera, ja venen triats. Recordo els debats interessants que vaig viure quan formava part del Consell Escolar de Catalunya sobre qui i com es decidien els continguts que s’havien de tocar a l’escola. Pot l’escola d’una societat democràtica i que rep diners públics ensenyar i promoure continguts, valors o actituds no democràtiques com ara el supremacisme, la intolerància o el masclisme? O la pressió de certes institucions sobre l’escola i sobre els mestres, com és el cas de les classes de religió, que va ser una de les condicions que va posar el Vaticà per acceptar la transició política del 1976. O la intromissió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) en la imposició del 25% del castellà a les aules, quan els continguts i la manera de com s’apliquen són competència de l’Estatut d’Autonomia i de les escoles?
Crec que la majoria d’escoles del Vallès Oriental gaudeixen de bona salut i que hi ha un gran treball de les mestres, una feina gens fàcil en un moment tan complex, de molts canvis, com el que vivim. Com educar, per exemple, amb la intel·ligència artificial (IA), amb la urgència d’establir relacions noves amb la natura, o per una millor justícia social i per uns valors democràtics de debò?
També són dies de molts canvis i de noves relacions a la família. El sistema actual força moltes famílies –les que poden– a fer jornades laborals extenses i, com a solució, hi ha l’esclat d’activitats extraescolars, massa sovint enteses com un aparcament de canalla. Personalment, crec que se n’abusa molt, d’aquestes activitats, sobretot perquè els horaris laborals no tenen prou en compte l’atenció que reclamen els nostres infants i que crec que hauria de ser una de les reivindicacions laborals importants. El nen i la nena necessiten temps lliure, temps on deixin volar la seva imaginació, la seva creativitat, temps per descansar o per somiar o, sobretot, per estar i sentir de ben a prop i sovint, no pas com una píndola, els éssers estimats.