Gràcies a Wembley, els culers, fins i tot en els pitjors moments, tenim clar on volem tornar

Doncs això, que avui fa 30 anys. I al meu quarto dels trastos més emocionals hi ha aquell gol. Era a Londres, un 20 de maig i a quarts d’11 de la nit. L’instant: la toca Stoítxkov, l’atura Bakero i xuta Koeman. La foto: Pagliuca s’estira i no hi arriba. La pilota a la xarxa. La tanca de la Sampdoria, ja girada, observa el moment. La seva fatalitat. La nostra eufòria: a la ràdio Puyal crida gol 30 vegades. La retransmissió: Koeman surt corrents cap al córner. Els companys s’hi llancen a sobre. Bogeria col·lectiva. Felicitat culer. Johan intenta saltar la tanca. S’entrebanca. Tonny Bruins Slot ja és a tocar de la gespa. Aixeca el braç dret. Demana calma. I canvi: entra Alexanco, marxa Guardiola. El somni és a prop. Nou minuts més de neguit. Xiulet final. Campions. La primera Copa d’Europa. Una Copa d’Europa que és més que una Copa d’Europa. I un gol que és més que un gol. Perquè des de llavors, el Barça és un altre Barça. Perquè, gràcies a allò, es va certificar i consolidar a can Barça una manera d’entendre i viure el futbol. Perquè, gràcies a allò, anys després va venir Rijkaard. Perquè, gràcies a allò, es va apostar, més tard, per Guardiola, l’escollit per perfeccionar aquest model futbolístic fins a l’excel·lència. I gràcies a allò, els culers, fins i tot en els pitjors moments, tenim clar on volem tornar. Tornar, tornar i tornar. Tornar com a concepte. Tornar on érem aquell dia i aquella hora. Tornar a aquell instant màgic. Tornar a aquella casa amb els amics. Tornar a aquelles primeres cerveses. Tornar a aquells primers petons. Tornar a aquella música. Tornar a aquells vespres de dissabte, de futbol, sopar i festa. Tornar a aquelles matinades. Tornar als nostres bars. Tornar a aquella innocència. Tornar al primer cotxe i tornar a la colla. Tornar a aquella felicitat. Tornar per tornar a ser joves. I tornar per agrair. Tornar per prendre consciència. Tornar per xalar. Tornar per somriure. Tornar a aquella convicció que tot estava per fer i tot era possible. I tornar per encarar el demà. Per encarar el dia que les noves generacions ens preguntin quan, on i com va començar tot plegat. CLAVAT A LA MEMÒRIA I ho tenim tan clavat a la memòria i a l’estómac que els podrem explicar no només que va ser a Wembley, a Londres, un 20 de maig a quarts d’11 de la nit; i que va marcar Koeman i que en Puyal va cridar 30 cops gol. No només els podrem explicar que el culpable de tot plegat va ser un holandès sec com un clau que es deia Johan, Johan Cruyff. Els podrem dir que allò ho va canviar tot. El nostre Barça i la percepció de com va ser la nostra joventut.