Compartim plegats el futur

Recordo una bonica cançó de Cole Porter dels anys 40 –fa 80 anys– Begin the Beguine, pura meravella. Música amorosa que algun pretendent ens havia xiuxiuejat a cau d’orella: amb ganes de començar un futur. Me’n recordo d’algun. Doncs sí, la cançó diu així: “Quiero volver / a empezar, / porque sin tu amor, / mi vida no es vida...” Escolteu-la lletra per lletra, so a so, per a mi un referent, que incita a recomençar, que és el que toca fer ara amb les nostres vides, després d’aquest maleït coronavirus, del qual tinc molts dubtes per aclarir. Intentaré fer- ho. Com actuar? Cal que toquem de peus a terra i siguem fidels als nostres principis de lleialtat de tots amb tots i per a tots, com feien els mosqueters. L’esdevenidor no serà fàcil, sobretot per als més grans, tot i que som els que millor podem mostrar-ho als joves. Nosaltres ho havíem viscut, de manera especial, a la postguerra del 1939. Tant els joves com els no tan joves hem de tenir present que: no tot serà possible, com les darreres dècades. Serà un nou model de vida que caldrà activar. Fem-lo a l’abast de tothom! Caldrà tenir sempre a punt el fre de mà, si no volem recaure al mateix parany, el que ara, avui, pretén engolir-nos. Alguns hauran de canviar possiblement de feina. Tots haurem d’assumir que, en aquest món, si hi volem ser, hem de ser lleials a uns principis d’austeritat –suara desapareguda– i de compartir la vida i la feina amb tots els que ens envolten. Plegats hem de ser un. S’ha acabat la bogeria que hem viscut els darrers anys de competències ridícules on gairebé tots volien ser sempre els primers, a un esglaó més amunt que la resta. Compartir feina, compartir espais, frenar aquells desitjos evitables. Ajudar a fer ús del be comú com feien abans la gent, quan jo era petita i vivia al meu petit poble. Si algú tenia una necessitat tothom el socorria. Quan algú estava malalt i sol, es preocupaven de fer-li arribar dinar i sopar que preparaven els veïns. Segur que no haurem d’arribar a tant però, sí que hem de posar en ordre desitjos inútils-evitables, en favor que a ningú li falti allò imprescindible per continuar caminant prop dels que estima i el necessiten. Hem de recuperar allò que no podíem fer perquè el temps ens marcava: el goig de la lectura, les trobades amb persones de l’entorn per posar en marxa activitats de tota mena, sense haver d’allunyar-nos gaire del lloc on estiguem ubicats. Caminar i gaudir de la natura, no importa on ens trobem. Segur que hi ha un riu o un rierol, un bosc on passejar, una arbreda on contemplar els colors que, a qualsevol moment de l’any, ens sorprenen. Aprendre a respirar i a descobrir les olors de cada lloc on ens belluguem. No n’hi ha cap d’igual. Fer-se voluntari per a qui ens necessiti en moments determinats. Intentem: compartir veïnatge, organitzem taules de debat a l’entorn dels assumptes que es presentin als nostres pobles o ciutats. Saber què passa i ajudar a trobar-hi solucions ens enriquirà a tots. Ajudem a conservar els camins i rierols, alguns dels quals romanen abandonats. Ah!, recordem aniversaris d’amics i coneguts. Fem-los saber que pensem en ells àdhuc quan no els necessitem. Escrivim les vivències del dia a dia. Quan les rellegeixes passats un anys, descobreixes que la vida és un gran teatre on tots desenvolupem el nostre rol. El resultat sol ser prodigiós. Compartim plegats el futur. Serà nostre, si el treballem amb fervor.

Compartim plegats el futur

Tornar a començar…