Em ve al cap aquesta frase: és més important saber on vols tornar que saber on vols anar

El president Carles Puigdemont i el secretari general de Junts, Jordi Turull, de Parets, a l'Arc de Triomf de Barcelona / Quico Sallés (elmon.cat) La frase no és meva, la vaig llegir d’algú que no recordo i la trobo boníssima: és més important saber on vols tornar que no pas on vols anar. “[...] Cada jorn / hi ha un punt que s’aclareix i se’n destria; / fins que arribà el moment del meu retorn, / de mi mateix ni una ombra en coneixia.” “Jo he sigut com aquell qui vol i dol, / he anat tastant, he anat deixant les copes; / m’ha fet angúnia de menjar tot sol, / i tampoc m’he sabut partir les sopes.” “He tingut bons amics i bons companys, / d’aquells que van al dret quan et descuides; / a flor de pell se m’han ofert els guanys; / i torno sense res i amb les mans buides.” “[...] He pensat que ja és bell seguir el combat / amb tot un sac de fums damunt l’esquena, / però després he vist que, ben mirat, / potser no val la pena.” “Si em creia que aquest mas era molt poc, / que colgar-me aquí dins em feia grima, / després no m’he sentit content enlloc / i només he segat una herba prima.” És un poema d’en Josep Maria de Sagarra musicat per Ovidi Montllor. El retorn. Tornar inspira. A vegades. I emociona. I a mi em ve al cap aquesta frase, la que encapçala aquest article –que és més important saber on vols tornar que saber on vols anar– el dia que torna el president. Carles Puigdemont ha tornat per dignitat, per coherència, per exigir la llibertat i per avergonyir un estat i un poder judicial que fa detenir presidents sense base jurídica, perquè els delictes que atribueixen a Puigdemont estan amnistiats per llei. I, per cert, que l’operació per localitzar Puigdemont d’aquest dijous s’anomenés Gàbia, com la de la recerca dels terroristes dels atemptats de la Rambla de Barcelona del 2017, és patètic, vergonyós i inadmissible. CONTRA L’OBLITInterpreto que també és un retorn per no oblidar, allò que sembla que hi ha qui oblida. Allò que ens van fer sense miraments: agredir-nos, fotre’ns el cul com un tomàquet, trencar-nos els dits i colpejar-nos els morros... Apallissar tothom simplement per votar. Uns vots que van disparar la repressió més ferotge de l’Estat més brut i implacable. I un retorn que exhibeix també a crits la negativa d’alguns d’allò que en diuen “passar pàgina”, com volen d’altres. Per cert, passar pàgina, una altra frase nefasta per poder mirar endavant. És evident que, per fer-ho, em quedo amb la que he engegat en aquest article, que és més important saber on vols tornar que saber on vols anar. I amb aquesta altra: ni oblit ni perdó.