Un cop més es demostra que aixecar la veu, per incòmode que sigui, és el gest més solidari i transformador

No ens entretindrem en el petó, les excuses, la claca, la barra, la mala fe i el vídeo a traïció. Mirem-les a elles i a les xarxes. Fixem-nos en què el copet a la primera peça del dòmino van ser uns missatges amb el lema #seacabó que va tenir adhesions significatives i multitudinàries. La viralitat, tan sovint assenyalada com un efecte incert i fins i tot perillós de les xarxes, aquí ha estat clau per exercir pressió a les personalitats i institucions amb capacitat de decisió. Fins i tot per generar un estat d’opinió compartit i radical en contra d’aquesta exhibició tan ancestral de masclisme, abús de poder i prepotència. Una pressió que –s’ha de dir tot– sense la prova gràfica dels fets, sense l’impacte del #MeToo i el 8-M, sense els debats oberts pel feminisme i sense unes xarxes socials que permeten escapar dels interessos que han manegat els clubs i mitjans esportius tradicionals, sense tot plegat no hauria arribat enlloc. Dins la meva bombolla mediàtica, el cas Rubiales ha servit per abordar l’assetjament masclista contra les dones en tots els àmbits i en tots els graus. El consum de molta informació en píndoles segregades, però, fa que costi connectar tot el que està passant a la vegada i en paral·lel. Si unim tots els punts, és revelador i esfereïdor. Diverses dones han tret a la llum X casos flagrants de menyspreu i abús de superiors a la feina. A la ràdio, una crida sobre la por de les dones a anar soles de nit ha generat centenars de testimonis en qüestió d’una hora. A Instagram, la periodista Cristina Fallarás està publicant testimonis de dones anònimes que han estat abusades de totes les maneres possibles i que, en la majoria de casos, mai no ho han explicat a ningú. Tot això al mateix temps que PP i Vox censuren una obra de teatre a Càceres perquè parla de la violència sexual i mentre un policia jubilat segresta i mata la seva exparella a Alzira. Una comunitat autònoma, la valenciana, el govern de la qual nega l’existència de la violència de gènere, que és el fil que relliga totes aquestes agressions. La violència de baix voltatge contra les dones estava normalitzada i la d’alt voltatge, silenciada o encoberta per vergonya. Només això explica que, com una costura que rebenta, hagin sortit tantes Jennifers que s’identifiquen amb la jugadora, amb la seva impotència, incomoditat i vulnerabilitat. També amb la seva valentia. És possible que si el petó no hagués estat a la llum pública, Jenni Hermoso hagués preferit estalviar-se tota aquesta penitència. I hauria estat comprensible. Però s’ha plantat. I un cop més es demostra que aixecar la veu, per incòmode que sigui, és el gest més solidari, transformador i reparador. Per a totes.

Un cop més es demostra que aixecar la veu, per incòmode que sigui, és el gest més solidari i transformador

Totes les Jennis