Tard o d'hora cal recordar la lliçó d'Ícar i estalviar-se la caiguda al buit. Més val volar lluny del Sol

Encara no hi ha res que no li hagi sortit bé. Què dic, bé: magnífic. En la seva vida, tot és superlatiu. Els genial, meravellós i fenomenal salpebren amb generositat els seus diàlegs entusiastes. Que les seves afirmacions s’ajustin poc a la realitat és bastant secundari; pensa que és de bon aprofitar que ningú no li vagi al darrere verificant la informació. No és tant que menteixi, és que escull estratègicament el que decideix explicar. Qualsevol minúcia personal és pregonada com si fos la vacuna definitiva contra la Covid. Un petit ascens laboral es tradueix en un títol senyorial al currículum del LinkedIn. Si perd un quilo al gimnàs, busca un nou angle per treure’s partit i anunciar-ho pregonament a l’Instagram. Qualsevol resultat universitari mediocre va ser venut com un èxit al llindar de la superdotació. A l’institut ja anava sobrada d’ínfules, tot i que després li van faltar punts a la selectivitat. Però no hi ha pedra en el camí que pugui fer ensopegar tan magna autoestima. A ella totes li ponen. No cal dir que els seus pares tenen part de responsabilitat en alimentar i fer esclatar tal volcà de vanitat. Ningú no sabria dir si va ser abans l’ou o la gallina. El fet és que s’han encarregat de replicar les ones del terratrèmol filial fins a Mongòlia Superior amb devoció. I a sobre, ha trobat un xicot que també està convençut de tenir un talent natural descomunal. La col·lisió de dos astres tan refulgents no s’havia vist des del Big Bang. La gent que els envolta, però, només que tingui una mica de vista, dos dits de front i una mínima dosis d’humanitat, tard o d’hora recorda la lliçó d’Ícar i s’estalvia la caiguda al buit. Més val volar-ne lluny, del Sol. Perquè aquests personatges només utilitzen els amics com a anabolitzants. Estudien l’entorn i ataquen les víctimes que poden servir-los per escalar, per semblar bones persones, per sonar divertits, per quedar guapos. No te n’adones i –slurp!– ja t’han xuclat. Per això sempre busquen saba nova. Saben seduir, saben adular. L’arribada d’un nou company de feina, d’un nou amic a la colla, d’un nou cap, són els moments propicis per aixecar el seu speaker’s corner personal i mirar de guanyar punts. Algunes vegades els ha funcionat la fardada i d’altres opten pel llefiscós camí dels llepes. La qüestió és treure’n rèdit. El nostre gaudi, el dels que els hem clissat, és observar des de la distància com pugen amb grampons al cim del ridícul. Que us vagi fenomenal.

Tard o d'hora cal recordar la lliçó d'Ícar i estalviar-se la caiguda al buit. Més val volar lluny del Sol

Totes li ponen