Tots tenim no-dits que conformen el nostre món interior

Dilluns 13 de gener de 2020 Tarda Avui les lletres catalanes estan de dol, s’ha mort la Isabel-Clara Simó. Vaig tenir l’immens privilegi de conèixer-la a la Trobada d’Autors de l’Editorial Gregal l’any 2018. Vaig quedar enlluernada. Ens va regalar un discurs excepcional entorn de l’escriptura, esquitxat d’anècdotes. Jo anava prenent notes mentre l’escoltava bocabadada, sense poder esborrar el somriure dels meus llavis, que provocaven sovint les seves sortides iròniques. Uns mesos després la vaig retrobar a Cardedeu, a la TEC-CA, presentant Amàlia i els esperits, el darrer llibre de la seva amiga Patricia Gabancho, morta feia poc. En acabar, vam coincidir esperant l’ascensor. Em va fer un comentari somrient, no la vaig entendre bé i pensava que m’havia dit si l’havia escoltada bé. I no, em deia que anava molt escotada i jo que li responc: “Les dones bones van a molts llocs, les dolentes, a tot arreu.” Ens vam posar a riure totes dues. La darrera ocasió en què vam coincidir va ser el juny de l’any passat a la trobada anual de Can Draper a l’Ametlla del Vallès organitzada per l’Ateneu Cingles de Bertí. Vaig passar pel seu costat, juntament amb la Maria Barbal, ella estava asseguda. Ens va dir alguna cosa, li costava un gran esforç parlar, pràcticament no se l’entenia, però cap de les dues va tenir esma de preguntar-li què havia dit. Aquest agost vaig veure per TV3 l’entrevista que la Sílvia Cóppulo li va fer al programa El divan –si no l’heu vist està penjat a la carta–. No sé si era gravat d’abans, però se l’entenia i mantenia el seu to combatiu davant de la malaltia. Ens deixa un gran llegat cultural i una gran lliçó de vida: cal lluitar per defensar les idees (el feminisme, la llengua catalana, la llibertat de Catalunya, contra les desigualtats socials...). I cal fer-ho amb optimisme, que no és sinònim d’ingenuïtat, i sense perdre mai el sentit de l’humor. Dimarts 14 de gener de 2020 Vespre Hi ha hagut una explosió a una petroquímica de Tarragona. Les imatges són colpidores. Hi ha una gran incertesa: avís de confinament, algun desaparegut, ferits... Quin patir! Dimecres 15 de gener de 2020 Tarda Torno de l’estació de portar el meu fill, encara no he dinat. Veig que tinc un missatge al mòbil. Miro el correu. I de sobte, el dia és més clar i em sento feliç. De mica en mica, aquest 2020 es va omplint de bones notícies. Així que pugui us les aniré explicant! Dijous 16 de gener de 2020 Vespre Avui en Jordi Cuixart surt de la presó després de 822 dies entre reixes. Malgrat saber que només seran 48 hores, em fa feliç pensar que podrà dormir a casa, que els seus el podran abraçar i omplir-lo de petons. Quina injustícia tan gran, i quina tristor, pensar en tots els dies que han robat als presos i exiliats polítics i que mai podran recuperar. Divendres 17 de gener de 2020 Tarda Arribo a l’IES Eugeni Xammar de l’Ametlla del Vallès per parlar de Pots comptar amb mi a tercer d’ESO, dins del programa “Lletres a les aules” de la Institució de les Lletres Catalanes. Els parlo de la novel·la, de l’escriptura i de la lectura mentre els miro als ulls. Escolten atents. Aviat obro un torn de preguntes, ara un ara l’altre es van atrevint a obrir el debat. En acabar, alguns se m’acosten perquè els signi el llibre, altres se l’han oblidat a classe, quedem que aquells que ho vulguin els el faran arribar a la professora de català i els el signaré. Algun em fa saber que li ha agradat molt, una noia em diu que l’ha llegit tres vegades, una altra que li dirà a la seva mare que se’l llegeixi... Marxo feliç després d’aquesta trobada. Aquests moments donen sentit a la feina solitària d’escriure, feina que haig de reconèixer que gaudeixo profundament. Dissabte 18 de gener de 2020 Migdia Quedo per fer un cafè amb una amiga. El cafè i la conversa s’allarguen. Compro la verdura i la fruita al mercat a cuita-corrents i m’arribo al Centre d’Art La Rectoria. Inauguren l’exposició “En cos d’obra” de la Judit Gil Andrés. L’artista Stefano Puddu presenta la seva obra dient que és d’una delicadesa colpidora. Pren el cos com a epicentre i experimenta amb el collage de robes i paper a través d’una recerca entre el cobrir i el descobrir; de donar forma al no-dit. El cos, malgrat no formar part dels quadres, hi és present des de l’absència, en els trossets de camises de nadó o en els retalls del vestit de la primera comunió. Us animo a anar-la a veure i a gaudir de la poesia d’aquesta obra.

Les obres de Judit Gil a la Rectoria de Sant Pere són d'una delicadesa colpidora

Tots tenim no-dits que conformen el nostre món interior