És pensar en acidesa i recordar Manuel Valls

No, no i no. N’estic fart d’allò de “no cal que em diguis de vostè, diga’m de tu”. Però que ens hem tornat bojos del tot? Considerem que tot s’hi val. Ens diem que no, que només és el formalisme que cal apartar, que és una cosa carrinclona. No és digne dels nostres temps, que és quelcom fora de lloc, nosaltres som moderns i no estem per fórmules del passat. Sempre recordo com el meu avi em deia que a son pare li deia de vós i que de tant en tant li besava la mà. I jo sempre me’n reia d’ell. Més respecte, em replicava. I sí, tenia raó. Entrar en una pastisseria i dir “Déu vós guard” és avui com un atac terrorista. Com et mira la gent? O dir “gràcies” quan marxes d’una botiga. O trucar a un restaurant per desfer una reserva perquè al final no hi pots anar. La darrera vegada que ho vaig fer quasi em conviden a dinar per la propera vegada, de com d’agraïts estaven que hagués avisat. Sempre recordo l’aforisme de Marc Aureli: “L’amabilitat és invencible”. I sí, és això, perquè si anem a l’altre extrem només trobem barbàrie i acidesa d’estómac. És pensar en acidesa i recordar Manuel Valls. El candidat a l’alcaldia de Barcelona per encara no sabem quin partit –ni sabem qui paga la festa– l’altre dia va obtenir un gran èxit de crítica i públic quan va criticar en veu alta i amb escarafalls el discurs de Marc Artigau, guanyador del premi Josep Pla amb la novel·la La vigília. Ho va fer durant la cerimònia d’entrega de guardons del Pla i del Nadal. Segons relaten testimonis propers a Valls durant el sopar de lliurament dels premis, el francès va cridar un “mira que sou pesats” quan Artigau va dir que sentia “ràbia per viure en un país amb presos polítics i el govern legítim a l’exili”. Es devia pensar que era al camp de futbol de l’Olympique de Marsella. Però això no és tot, el torero anava per cua i orelles. Valls es va posar “nerviós” i es va adreçar a l’expresident Artur Mas (quina diferència d’estil i de respecte degut), a qui va responsabilitzar de la situació política que viu Catalunya. Doncs sí, gràcies a Mas tenim la llibertat de Catalunya ben a prop, però això és una altra cosa. I per acabar, l’excandidat a candidat del Partit Socialista Francès abans de marxar del menjador de l’hotel Palace, on es feia el lliurament dels premis, es va adreçar a la delegada del govern espanyol a Catalunya, Teresa Cunillera, i li va dir: “Però com permets això?!”. Tot molt normalet. El senyor Valls, tot sofisticació parisina, és un mal educat, diríem. Perquè és el respecte el que no es pot perdre mai. No em torneu amb allò de que en política es pot fer tot menys el ridícul. Prou d’aquest color. La prèvia a tot és el respecte, a tothom. A qui pensa diferent, a qui no et cau bé, i sobretot a qui vols que et tracti amb respecte. Déu vos guard.

És pensar en acidesa i recordar Manuel Valls

Tracti’m amb el degut respecte