Segur que tenim el desig comú d’intentar que tot plegat valgui la pena. I perquè la valgui, ens cal una vida que tingui sentit

En una de les delicioses pàgines d’Una cambra pròpia, Virginia Woolf explica que fins l’any 1918 havia treballat en algunes de les poques feines que li eren permeses com a dona: havia fet petits encàrrecs per a diaris, on parlava de bodes o d’exposicions que no li interessaven; havia llegit històries a senyores grans; havia fet flors artificials o havia ensenyat l’alfabet en escoles d’infants. D’aquella època en recorda, sobretot, la sensació d’estar fent una tasca que no tenia cap ganes de fer, que no trobava gens estimulant i a la qual no volia invertir la seves estones ni la seva energia ni el seu talent. Woolf diu que sentia com s’anava pansint, de mica en mica, i que tenia la sensació –horrorosa!– que també se li pansia l’ànima, durant aquell temps. Tot i que de les seves vivències ja en fa un segle, els sentiments que descriu són, diria, el pa de cada dia de moltíssima gent. Dedicar-nos professionalment al que ens agrada no és gens fàcil, no cal que ens enganyem. Ni tampoc cal que caiguem al parany preferit d’aquest sistema on tot es compra i es ven: aquest que ens fa creure que si no aconseguim guanyar un sou fent el que voldríem és perquè no ens hi hem esforçat prou i perquè ens calen dosis d’aquesta moda –hipòcrita– de l’emprenedoria. Tot i això, suposo que el camí més savi –un cop hem assumit que en aquesta societat ens cal tenir un jornal per poder menjar i dormir i tal– és el que ens apropa, tant com pot, a un projecte de vida que ens connecta amb allò que som i volem ser, encara que això impliqui fer malabarismes, massa vegades. Perquè per més que tu i jo, que nosaltres i vosaltres, que ella i ell, que tots i totes, vaja, siguem diferents, segur que tenim el desig comú d’intentar que tot plegat valgui la pena, com canta Txarango en una cançó que s’enganxa amb una insistència sospitosament estranya. I perquè la valgui, ens cal una vida que tingui sentit. O, més ben dit: que en tingui per a nosaltres. Que sigui una raó de ser, un perquè que ens convenci i que retrobem un cop i un altre, com una essència irrenunciable. La nostra essència, potser. Hi ha dies, que la boira ho amara tot. Dies que no tenim temps per pensar-nos, ni per cuidar-nos ni per ser. Dies que, com li passava a Woolf, sentim que se’ns apaga l’ànima, que la llumeta es fon. Potser ens passa a la feina, això. Però potser també en relacions que no funcionen o en rutines encarcarades que ens avorreixen fins a marejar-nos. Potser ens passa, de fet, cada cop que sense ni saber-ho renunciem a allò que ens agradaria ser. Al llibre-revelació del meu estiu, Permagel (Club Editor, 2017), l’escriptora i veïna de Cardedeu Eva Baltasar escriu: “Als 23 creus que ja és tard per a tot. No és fins als 40 que t’adones que encara ets a temps, si no de tot, almenys de tot el que importa. Al capdavall, t’has passat més d’una dècada dedicada a aprendre què importa.” Suposo que deu anar per aquí, la cosa. I que del que es tracta és, en definitiva, d’intentar no trair-se de cap de les mil i una maneres possibles. Perquè quan l’ànima es fa petita la vida es torna més grisa i molt menys bonica. Però quan ens atrevim a seguir-la, la llum esclata –disseminada en partícules gairebé imperceptibles– en tot allò que fem i diem, que és, ara ja sí, allò en què creiem.

Segur que tenim el desig comú d’intentar que tot plegat valgui la pena. I perquè la valgui, ens cal una vida que tingui sentit

Trair-se