Vicenç Viaplana, artista

La Galeria Marc Domènech (Barcelona, passatge Mercader, 12 ) ha prorrogat fins aquest 5 de desembre l’exposició “The Solo Recording Sessions” de l’artista Vicenç Viaplana Mula (Granollers, 1955). Inaugurada el 26 de setembre passat, la mostra ens permet, entre altres coses, seguir la seva trajectòria més enllà del marc local, on la seva obra com a dissenyador i pintor és àmpliament reconeguda. Donada la meva poca cultura pictòrica i en un intent d’oferir un relat coherent sobre l’exposició que l’artista presenta a Barcelona, rellegeixo algunes de les moltes coses que els crítics d’art hi han escrit aquests dies. Octavio Zaya recorda al catàleg [La il·lusió de la il·lusió, es titula l’article] que per entendre l’obra de Viaplana actual ens hem de situar en un corrent que va tenir “les principals referències en les accions conceptuals que van marcar la vida la dècada dels anys 70 a Granollers, i en les pràctiques informalistes de la pintura catalana des dels anys 60”. Precís i rigorós, em sembla que Zaya toca, i toca bé. Per reafirmar el que diu Zaya podem endinsar-nos en aquells revolucionaris anys 70 del Granollers artístic de la mà del propi Viaplana, autor del llibre Manifestacions artístiques a Granollers 1971-1973 / L’Inflable de Granollers (Ajuntament, col·lecció Coneguem Granollers, volum 12). Es tracta d’un text d’obligada lectura per saber els tempos dels moviments avantguardistes que aquells anys van protagonitzar artistes locals, entre els quals s’hi trobava Viaplana. També hi eren Roser Artigas, Jordi García, Jordi Gorchs, Jordi Ochoa, Jordi Pagès, Ricard Saurí, Teresa Sagalés, Jordi Benito, Magda González, Xavier Vilageliu, Josep Franco, Joan March, Albert Granado, Francesc Sastre, Joan Martínez, Carles Díez, Ramon Lamarca, Jaume Serras, Josep Eloy Ontiveros, Joan Ventura, Paco Merino i Joan Illa Morell (JIM). Persistent i insistent –i no sempre amb el vent a favor–, Viaplana ha compaginat la faceta de pintor amb la de dissenyador gràfic durant anys. És l’autor d’alguns logos d’empreses rellevants (Telefònica, Agència Efe, Moda de España), i altres de més modestes i locals com els de la immobiliària Eminad i la revista L’Actualitat Comarcal. La marca ‘G’ que identifica Granollers també és seva. Ha exposat individualment i en propostes col·lectives a ben diverses galeries de Granollers, Barcelona, Girona, Madrid, Nova York, Kioto, Basilea, Londres... Tot tornant al catàleg del seu treball exposat a Barcelona, només uns apunts ràpids. Amb Carles Hac Mor coincideixo quan diu que, “a primer cop d’ull, la pintura de Viaplana fa l’efecte de ser una representació imaginària i solipsista d’un moment congelat del moviment continu”. A la Sònia Hernández (La Vanguardia), li compro que digui que “[...] en aquesta ocasió Viaplana crea formes que pertanyen a la imaginació, amb les quals evoca la natura malgrat els seus límits indefinits, les seves llums difuses i els seus colors poc habituals”. I crec que Montse Frisach (Mirador de les arts) la clava en el titular: Art per després del naufragi, i també en la crònica: “L’exposició de Viaplana mostra com més enllà de les convulsions, les crisis o les catàstrofes provocades pels humans, la naturalesa sempre s’obre camí.” Entre altres naufragis generals i personals, Viaplana va veure com en plena crisi li tornaven, per causes alienes a ell, un conjunt de serigrafies que finalment no es van comercialitzar. Rebut el cop, va refer-les del tot en ple contacte amb la natura i les va convertir, en bona part de les obres que ara presenta a la galeria barcelonina, amb preus que van dels 10.000 als 40.000 euros. Compromès socialment “amb una realitat política i social general que no m’agrada”, a l’artista granollerí li dol especialment “la situació horrorosa i humiliant per la qual passem els catalans pel sol fet de voler ser independents”. Autocrític i conscient d’un passat polític que els anys 90 li va dur a formar part de les llistes municipals del PSC, diu al respecte: “Vist ara en perspectiva i tenint en compte el posicionament del PSC en relació amb el procés, és evident que em vaig equivocar.” Ho va fer, recorda, “per mostrar el meu rebuig a la gran injustícia que va suposar la moció de censura”. “I si votaré socialista a les eleccions municipals del 2019? Tinc claríssim que no votaré els partits que no ens deixen decidir el nostre futur i que no aposten per la llibertat dels presos”, conclou l’artista.

Vicenç Viaplana, artista

Transgressor i rebel