Hem de reivindicar solucions justes per a la nostra gent gran o discapacitada i per al qui se n’ocupa

Dones immigrants són les que majoritàriament es dediquen al treball de cures / foto: Kevin Dooley El treball de cures ha recaigut tradicionalment i de forma majoritària en les dones. Amb l’envelliment de la població i l’accés de moltes d’elles al món laboral, hi ha la necessitat que altres persones fora del nucli familiar s’ocupin, a temps parcial o total, dels nostres avis i àvies o familiars de qualsevol edat amb una discapacitat greu. Entrem a parlar de situacions complexes, que tenen un rerefons econòmic, social i, en definitiva, polític. Les ajudes institucionals derivades de la Llei de Dependència hi són, però són escasses. Ni amb dues ni amb quatre hores a la setmana no se soluciona l’ajut a una persona amb demència o amb esclerosi múltiple o amb un ictus o qualsevol afecció que la faci dependre dels altres. És una llei ben pensada però que té una part perversa: si bé el grau 1 de discapacitat i una paga que no arriba a 200 euros per a qui té cura del malalt es pot aconseguir després de diversos tràmits, el grau 2 és gairebé inassequible. El grau 2 permet més hores d’acompanyament, més diners per al qui cuida i més fàcil accés a una plaça pública de residència. Però... què succeeix sovint amb la concessió del grau 2? Que les visites de valoració triguen molt a arribar, les respostes s’allarguen en el temps, i conec més d’un cas i més de dos en què la resposta positiva ha arribat quan la persona ja havia mort. Manquen recursos i voluntat política per fer efectiva aquesta llei que podia ser un bon camí, però queda sovint en un atzucac. Un altre aspecte a tenir en compte és el dels familiars que tenen cura de la persona malalta o discapacitada. Els familiars necessiten moments de respir, ajut psicològic, compartir el que viuen, orientacions pràctiques... Hi ha alguns suports útils, procedents del Departament de Salut, dels ajuntaments o de la Diputació, però també són esporàdics i insuficients i no sempre la informació arriba a qui ha d’arribar. Qui hi té accés se sol considerar afortunat i ho agraeix, però molts d’altres que ho necessitarien no en tenen l’oportunitat. Són activitats que s’haurien d’oferir amb claredat, per canals assequibles a tothom i que haurien d’estar garantides per als qui tenen cura d’algun familiar, però són com bolets que apareixen i desapareixen aviat, sotmesos a criteris que no queden clars. Sovint, és difícil que qui està fent una tasca de cures d’un familiar amb greus dificultats tingui a més la capacitat d’organitzar-se amb altres per reivindicar i aconseguir, posem pel cas, uns dies de respir, un grup d’ajuda mútua, un seguiment psicològic. La feina de cures és molt absorbent, es menja l’energia de qui cuida. Per tant, és sobretot una qüestió de decisions polítiques que tinguin en compte com i de quina manera es poden ajudar cuidadors i cuidadores a continuar endavant. Cal elaborar uns protocols molt clars, de manera que quan una família està en una d’aquestes situacions, des d’assistència social o des de la institució més propera, se la informi adequadament dels recursos de què disposa. Massa vegades va al revés: hom ha de saber, pel boca-orella, quin recursos hi ha i anar-los a sol·licitar on correspongui. D’altra banda –ja ho apuntàvem al principi–sovint la família no es pot fer càrrec del seu familiar amb demència o altres malalties greus i invalidants. Els motius poden ser, entre d’altres, que qui hauria de fer de cuidador estigui treballant o que sigui una persona gran, amb prou dificultats per tirar endavant ella mateixa. Com vam veure a la xerrada col·loqui que es va fer a la Parròquia de Bellavista el passat 8 de març amb els testimonis de la Lina Rivera, la Sussi Sotomayor, la Yeimi Hernández i la Conxi Cantos, són majoritàriament dones procedents de la immigració les que realitzen aquest treball de cures. El seu testimoni ens va mostrar que sovint són explotades, amb horaris extensos i sense contracte, moltes d’elles formen part de l’economia submergida perquè triguen molt a poder tenir la seva situació legalitzada. Durant el col·loqui, algun dels assistents va fer referència al fet que molta gent que viu a Catalunya ha vingut d’altres zones de l’Estat espanyol (Andalusia, Múrcia, Extremadura) per trobar feina aquí. És cert, hi va haver dues grans onades migratòries al segle XX: els anys posteriors a la Guerra Civil i altre cop als anys 60. Molts de nosaltres som fills i filles d’aquelles migracions, jo en soc una, però no soc cap excepció. Els nostres pares o mares arribaven i es posaven a treballar a la fàbrica, a la construcció o a servir en una casa. Amb molt d’esforç, sí, però amb dues diferències fonamentals respecte a les dones que ara arriben a Catalunya i es dediquen, moltes d’elles, a la feina de cures: eren persones espanyoles, no tenien problemes legals per treballar aquí i els preus dels habitatges no eren inassequibles com ara. SALARIS I CONDICIONS DIGNES?La qüestió fonamental és: si com a societat necessitem persones que tinguin cura de la nostra gent gran o discapacitada, com ho hem de fer perquè tinguin un salari digne, un contracte, un lloc on viure, una formació per fer bé la feina a la qual es dedicaran. Com ho hem de fer perquè no caiguin en el pou de l’economia submergida, els sous de misèria, els canvis constants de feina. De quina manera ens podem fer conscients que si volem que els nostres familiars amb grans dependències estiguin ben cuidats, hem d’exigir i reivindicar que es procuri un sou just i una vida digna a les persones que facin aquesta labor tan necessària de cures, sigui en un entorn familiar o en una residència. ¿Quines polítiques cal aplicar perquè hi hagi qui inspeccioni residències i empreses que es lucren amb aquestes feines de cures o d’atenció domiciliària sense aplicar criteris de transparència i qualitat? Perquè són qüestions polítiques també les de revisar les lleis de dependència i d’estrangeria i les de posar molts ulls a inspeccionar perquè el tracte que rebin tant els qui ho necessiten com els qui en tenen cura –de manera remunerada o no– rebin un tracte digne. Hem de reivindicar solucions justes per al malalt i per al qui se n’ocupa. Són moltes les preguntes i, per ara, poques les respostes.

Hem de reivindicar solucions justes per a la nostra gent gran o discapacitada i per al qui se n’ocupa

El treball de cures: moltes preguntes i poques respostes