A Núria Pujolàs

A Núria Pujolàs

La meva vida ha esdevingut un gran, enorme, esvoranc. No fa gaires dies m’han acomiadat de la feina. Poques setmanes enrere –ni un mes tan sols– la meva relació de parella es va acabar, un divorci molt dur. I per acabar de reblar el clau la meva filla de 27 anys m’ha fet sentir un fracassat. Em cal un tomb a la meva realitat.

Després de mirar destinacions per desconnectar de tot plegat he escollit d’anar cap a Xile. Aquí és estiu a finals de juny/juliol i allà és hivern. Marxo cap a Santiago, clients de la feina –amb els quals havia establert una certa relació– m’havien parlat de Farellones, un poble a prop de la capital xilena. He mirat per internet la possibilitat de llogar un apartament en aquest poble de muntanya que és en un parc natural. Me’n vaig cap a Xile, i per acabar de decidir-me he llogat una habitació d’hotel per unes nits a Santiago. Allà resoldré què cal fer. Emprenc aquesta nova etapa per la necessitat de retrobar-me.

He anat a ventar una ullada per Farellones. Visito una casa als afores del poble. La casa és de fusta, té planta baixa i dues plantes més. La primera amb terrassa. A la teulada hi ha una claraboia que em permetrà veure les estrelles de nit. Al magatzem on treballava hi hauria foradat l’uralita del sostre per instal·lar-hi una claraboia com aquesta i poder tenir més llum. La casa, encara que té diverses plantes, és manejable perquè és petita, adequada a les meves necessitats i econòmicament assumible. En el preu del lloguer hi ha inclosa la contractació d’una dona de la neteja que vindrà un dia a la setmana. Entre la indemnització de l’acomiadament i els meus estalvis, tinc una racó que em permetrà viure austerament un any. He pogut pactar amb l’amo directament. Sap el que té i no en demana res de l’altre món. El propietari m’ha demanat què m’ha portat allà. Hem tingut una agradable conversa i he observat que li agradava el que li contava, anava fent que si amb el cap. Aquest gest de complicitat m’ha agradat i ha ajudat a fer que em sentís empès a llogar-la.

Fa tres dies que m’hi he instal·lat. El primer dia, estant assegut a la terrassa, vaig observar que les ratxes de vent sacsejaven els arbres i em regalaven una harmoniosa simfonia amb el moviment de les branques. Tanco els ulls i miro de posar la ment en blanc. Resto així una bona estona, i quan els obro veig un núvol de volves de neu que em suggereix un estol d’ocells tots anant en la mateixa direcció. Fixo la mirada en un arbre, té tot de caramells que em criden l’atenció, em recorden un paisatge del Montseny a l’hivern amb neu i molt fred.

Si em deixo anar aconseguiré estar més tranquil. Ara cal que ordeni el que sento. Una estona més tard, torno a entrar a la casa i, sorpresa!, una habitació a la qual no havia parat prou atenció resulta que és un petit estudi amb una taula sota la finestra que dona al darrere de la casa, i amb totes les parets cobertes de llibres. Des d’aquella finestra veig el bosc i sento el brogit del rierol que hi deu haver per allà a prop. En la taula hi deixaré el portàtil. Feia molt de temps que no havia de fer-me meu un espai, portava molts anys al mateix cau i, ara, aquesta necessitat d’apropiar-me de l’estudi em crea una certa inquietud. Hi seré gaire temps? S’allargarà la meva estada aquí? Passaran coses i aviat la casa també acumularà massa records?

Han passat pocs dies i ja s’han obert nous interrogants. Des del primer dia he anat observant que una dona passa cada dia a la mateixa hora amb una motxilla a l’esquena. No és especialment guapa però em sembla atractiva. Té la imatge d’una persona aparentment desmanegada i decidida. Sembla un punt salvatge. Aquesta atracció és fruit de la soledat? El tercer cop que la vaig veure, mentre passava per davant de casa, em va venir al cap la frase: “La solitud de l’home no és res més que la seva por de la vida”, d’Eugene O’Neill. Em sembla atractiva perquè m’obre la possibilitat d’intentar conèixer-la i deixar d’estar sol? No fa ni una setmana que soc aquí i ja em començo a sentir inquiet? Surto a fer un tomb tot i les inclemències del temps per esbandir les preocupacions i deixar que entri aire nou. M’he creuat amb l’amo de casa meva i em pregunta:

–¿Cómo va todo? ¿Está a gusto en la casa?
–Por ahora bien, gracias. ¿Sabría decirme por favor si por aquí cerca hay algún restaurante donde poder comer un menú a precio razonable con platos de cocina popular chilena?
–¿Recuerda usted la bodega donde nos cruzamos ayer cuando le saludé?
–Sí, señor.
–Tres puertas más arriba, en la misma acera, tiene uno. Y si va hacia abajo, seis o siete casas después hay otro.
–Muchas gracias.

Al cap de pocs dies m’adono que en aquella bodega hi ha vins que m’interessen. Vins que havia conegut en uns tasts de vins i licors al quals havia assistit feia anys. Començo a sentir-me còmode en aquell entorn. Segurament això em donarà seguretat i m’ajudarà a esbandir incerteses.

El meu dia a dia està ple de rutines: passejar per la neu, anar a fer les compres de menjar, llegir, escoltar música, encendre la llar de foc i escriure el meu diari. Aquesta tasca me l’he imposat per poder tenir les meves vivències recollides i poder-les revisar uns dies més tard. Sovint, no cada dia, em miro el correu electrònic –la meva filla m’havia escrit dos missatges els primers 10 dies– i bado pel Twitter, el Facebook i altres pàgines semblants.

Quan ja feia 10 dies que era a la casa, va nevar tres dies seguits sense parar. Aquella dona que creua cada dia ha deixat de fer-ho. Se la veia cansada, caminava més a poc a poc que abans, però seguia al seu pas sense aturar-se ni girar el cap enrere. A la terrassa del primer pis s’havien acumulat uns dos pams de neu; a la claraboia n’hi havia hagut també molta, però els bufecs de vent l’escampava. La teulada de ben segur n’acumula força, espero que el pes de la neu no creï problemes –esfondraments o degoters–, aquí ja deuen estar-hi avesats i confio que la casa estigui en condicions. Veurem.

Estic dies sense sortir de casa i sento xiular el vent que aixeca grans núvols de neu. Només veia aquella dona, que s’havia convertit en tan quotidiana que per a mi gairebé semblava un element més del mobiliari urbà. Cap més altre contacte amb l’exterior. La llum ha anat marxant vegades, ambient realment inhòspit. Però no serveix de res queixar-se o autocompadir-se, és el que jo he triat.

Pensant en la solitud, escollida a propòsit en aquesta etapa, recordo una frase que diu Cecile de France a la pel·lícula Més enllà de la vida, dirigida per Clint Eastwood: “Hem de viure amb la nostra solitud i el destí que impulsa cada persona a l’ordre de les coses.” La memòria, que és selectiva, no s’atura. Aquest pensament em transporta a un viatge que vaig fer a Eivissa quan tenia 20 anys. Volia conèixer món, vaig anar-hi sol i, en canvi, no vaig ser capaç de sortir de mi. No vaig captar res de nou verament. Perquè tot i la necessitat de conèixer nous mons, noves mentalitats, jo estava tancat en mi mateix. No vaig ser capaç de connectar amb ningú. Vaig continuar sol, fumava amb pipa. Estava tan capficat en mi mateix que em semblava que la pipa em feia companyia, quan el que feia en realitat era mantenir-me dins la bombolla que m’havia creat. No serà que llavors i ara jo volia que el món s’adaptés a mi i no pas jo al món? He anat repetint durant tota la meva vida aquest comportament i avui soc com quan tenia 20 anys sense haver après molt poc o res? Quina és la resposta? Em cal anar a l’altra punta de món per fer-me aquestes preguntes?

Fa més de deu dies que no para de ploure i de nevar. Em cal una carícia a la pell, espero que pugui lliscar sobre la suau catifa de la meva galta. Per fi un dia de llum clara després d’una estació de pluges i dies foscos. Com cada dia passa aquella dona, avui més a prop de casa i observo que té uns ulls negres, que semblen la brasa del foc un cop apagat. Aquesta muller hauria d’anar sobre un baiard perquè és la viva expressió de la bellesa salvatge alhora que de la discreció. Sembla que vulgui estar sempre en segon terme, però mereix estar a prosceni o, com deia, sobre un baiard perquè la vegi tothom. Tanta bellesa hauria d’estar prohibit que no es pogués veure. Però allò que és bell per a uns és també així per a tothom? Recordo uns pensaments que un amic va escriure un dia, fa dècades, sobre les dones: “La dona és tirar-se a la mar per una vocació marinera.” Per què no soc capaç de llançar-me a la mar tenint el coratge i la sensibilitat dels pescadors vers aquesta deessa que em visita cada dia? “La soledat és dona. Per posseir-la cal seduir-la.” No m’hi adreço per alguna por o és senzillament una imaginació meva? Vinc a estar amb mi i continuo sense respostes. Com sempre!

Un altre dia assolellat. Avui aquella dona ha passat més a prop de casa. Va vestida amb colors més vius que altres dies. A més, per primera vegada, just quan passa davant de casa –jo la veig des de la terrassa– gira el cap i mira. Busca ser vista? És un gest de complicitat i cerca relacionar-se? Jo resto immòbil, paralitzat. Sense tenir cap reacció. Veig que es va allunyant sense tornar-se a girar. Quan ja gairebé ni se la veu entro a casa capficat. L’amistat cap un mateix és de suma importància, ja que sense ella no es pot ser amic de ningú. M’estimo prou a mi mateix? Em poso a cuinar perquè em relaxa i em diverteix. Potser així, sense adonar-me’n, m’hi aclariré. Una estona més tard estic dinant. Em trobo més content.

Després de dinar faig una curta becaina al sofà davant la llar de foc. Quan em llevo vaig cap a l’ordinador i trobo un missatge de la meva filla que em diu: “Com estàs pare? Les teves preocupacions segueixen grinyolant-te o et vas aclarint? O el carro encara va pel pedregar? La mare m’ha preguntat per tu…”

Continuo sense respostes.