L’estudi s’ha de mimar sempre, cal regar-lo cada dia. És com mantenir els amics, la parella, la casa, la càmera

El tres ha estat sempre, per excel·lència, un número màgic. Fixem-nos, si no, en els tres Reis de l’Orient, els tres porquets o les tres bessones. També podem considerar les tres filles del rei Lear, el Tricicle, els Tres pics i repicó, TV3, l’es-très i el Club Super3. Ens ressonen, en un tres-dos-un, els tres tambors, Tres i l’astròleg, el tres en ratlla, la tres-a i les T(e)resines. I en un tres i no res, ens ve al cap el barri de les Tres Torres, el Triangle, trifàsic i ménage à trois. I si ho féssim amb el número 30, també hi ha corda: 30 anys i un dia, el 30 minuts, el Trentino, Trentapasses, el concili de Trento, la Guerra dels Trenta Anys. Amb el 30, bàsicament parlem d’anys. Deu, vint, trenta, quaranta… l’ametlla amarganta. Associem el 30 amb una persona que canvia de dècada, que deixa enrere els vint-i-llargs i arriba a la xifra del tres. I, a més, per norma general, cada vegada que canviem de dècada fem una gran festa. El mateix passa quan entitats de tot tipus, clubs, associacions, també celebren l’arribada a una dècada especial com la trentena. També hospitals, teatres i fins i tot cinemes. Aquests últims, cada vegada amb més dificultat, ja que gairebé han desaparegut dels centres dels pobles i ciutats, excepte en petits municipis que, com el petit poblet de l’Astèrix i l’Obèlix a la Gàl·lia, oposen resistència a la societat invasora dels macrocinemes dels afores de les ciutats, en polígons construïts per deixar les ciutats desertes. En aquest sentit, agraïm l’esforç de la ciutadania per conservar l’Alhambra de la Garriga, els Verdi de Cardedeu, l’AC de Granollers, etc. Però el leitmotiv d’aquest article no és el cinema. És un aniversari. Un 30è aniversari d’un lloc i un projecte encetat fa tres dècades amb molta il·lusió: l’aniversari de l’estudi, una celebració que vull encarar amb un gran agraïment. En efecte, el 1988 obríem les portes, en un any marcat per una important vaga general a Espanya. Es feien els Jocs Olímpics a Seül i, a Granollers, l’alcalde era Josep Pujadas. El mateix any, a Can Ribas de Montbui, en Toni Oliver i la Teresa Parellada començaven a cuinar un projecte en constant evolució i sempre en millora contínua, celebrant més casaments que mai. En segona posició, en Sanxes inaugurava el seu taller de joieria al carrer Portalet, amb uns mobles dissenyats per Jordi Benito, i ell, en Jordi Sanxes, creatiu i combatiu allà al mig, soldant i creant: “Ja vinc!”. I jo, en tercer lloc –ja que la cosa va de tresos–, el 22 de juliol inaugurava l’estudi de fotografia a la plaça Folch i Torres, la plaça coneguda arreu amb el nom de plaça Negra i, més recentment, com a plaça del Patufet. Les coses pel seu nom? I ara! “I ACOMPLEIXES UN CERCLE I UN CICLE” Com diu la cançó Aniversari Taujà, del gran Víctor Bocanegra: “I acompleixes un cercle i un cicle, 30 anys”. Sí, del 1988 al 2018: quasi 1.300 casaments i a punt d’arribar als 12.000 reportatges d’estudi; 10.950 dies obrint la persiana cada matí. Es pot dir que soc un fotògraf de persiana, i n’estic orgullós, perquè significa cuidar la imatge, estar sempre obert a noves línies, en tot moment atent a noves modes i estils… i també haver fet molts aparadors, gràcies a l’ajuda de grans col·laboradors. El principal, el taller Sarandaca, amb el gran Ramon Aumedes i la seva troupe. També en Julio Cámara és còmplice dels meus aparadors, així com altres col·legues: des dels pneumàtics Tonico, amb les seves rodes, fins als pans del forn El Racó, i els Llums, llums i més llums. I és que… què me’n dieu, de la il·luminació de l’estudi? D’això se n’ha encarregat sempre en Pep Bifàsic i el seu equip. Gràcies. Gràcies també a l’Emili Sanxes, que va ser l’interiorista que va parir l’estudi i que té el mèrit que, després de 30 anys, continuï lluint actual. L’estudi s’ha de mimar sempre, cal regar-lo cada dia. És com mantenir els amics, la parella, la casa, la càmera. Cada any li has de fer un regal: ara el pintem, l’any que ve canviem alguns llums, el següent renovem l’ordinador… I també requereix fer números constantment, sempre de bracet. El gener, l’IVA. El febrer, no hi ha ni un duro al calaix. El març, els impostos (escombraries, taxes i llicències). L’abril, tornem-hi amb l’IVA. El maig, imprevistos, s’espatlla l’aire condicionat… El juny, el mes de pagar les assegurances. El juliol, sant tornem-hi amb l’IVA. L’agost, vacances, per fi. El setembre, matrícules i llibres. L’octubre, un altre cop l’IVA?, com passa el temps… El novembre, invertir en un bon aparador de Nadal i elements nous. I, finalment, el desembre, tancar l’any i Nadal! (però l’amic Martí Nadal hi és tot l’any, això sí). És tota una aventura. Com tot, aquell 22 de juliol del 1988, quan en Miquel Llach em dissenyava el logotip, la fotografia es vivia molt diferent de la manera com es viu avui en dia. Amb dues dotzenes d’anys que fa que treballem plegats amb la Rosa –la meva mà dreta i esquerra–, des de l’estudi hem vist canvis bestials que molts cops ens han obligat a posar-nos les piles. Això sí, són de llarga duració. Moltes gràcies a tots i a totes per aquests anys. Una forta abraçada!

L’estudi s’ha de mimar sempre, cal regar-lo cada dia. És com mantenir els amics, la parella, la casa, la càmera

Trenta anys, jove per sempre!