El bon periodisme és aquell que interessa, emociona i fa pensar

Una de les coses que més m’agrada de la meva feina és que em permet rodejar-me de gent que sap molt més que jo d’un munt de coses. Gent més hàbil, més experta, més sàvia. Amb més dots de lideratge i més capacitat de persuasió. Gent que escriu molt bé. Gent que parla molt bé. Gent sensible i empàtica. Aquest, i no cap altre, és el gran privilegi d’ocupar un càrrec directiu en una empresa: poder escollir de qui envoltar-se. I aquest, i no cap altre, és el gran plaer d’estar al davant d’aquest petit grup que encapçala EL 9 NOU, format per gent que vesteix la samarreta, que té talent i que dona sempre més del que rep.

I parlant de gent sàvia, l’altre dia vaig tenir l’ocasió de dinar amb el veterà periodista Juan Antonio Giner, un home amb aquella saviesa pausada i sòlida, cuinada a foc lent, que només dona l’edat. La meva memòria, rovellada i selectiva, va seleccionar dues anècdotes d’una conversa que va ser llarga i diversa. La primera, que el bon periodisme és aquell que interessa, emociona i fa pensar. Això va venir a tomb perquè resulta que un dels articles més llegits del New York Times –no en recordo l’any– havia estat la història d’un home, ja vell, que havia mort sol a casa i el cadàver del qual no havia estat trobat, pels veïns, fins passats 15 dies i a causa de la ferum que inundava l’escala. La història il·lustrava la solitud absoluta en què viuen algunes persones en les nostres societats. Una història que va interessar –molt–, que va emocionar i que, sense dubte, fa pensar.

La segona idea que vaig retenir d’aquell dinar és la següent: als Estats Units la premsa local ha tingut, des de principis del segle XX, una gran tradició. Cada ciutat entre mitjana i gran tenia un, si no dos, diaris locals. L’any 1978 Giner escrivia: “Avui, 120 milions d’americans llegiran un diari […] tasca que els ocuparà de mitjana 34 minuts.” Els últims anys, entre 2007 i 2024 aproximadament –no entraré a analitzar-ne les causes, que són múltiples i controvertides– han tancat 2.500 capçaleres i s’espera que els propers anys ho facin unes altres 500. El desert informatiu resultat d’aquesta mortaldat de premsa impresa és el paradís del trumpisme. Dit d’una altra manera, hi ha una correlació clara entre periodisme –o millor dit, entre absència de periodisme– i el triomf de propostes populistes que polaritzen les societats, apel·lant a les emocions i aprofitant-se de les inquietuds i temors dels ciutadans, amb promeses tramposes de solucions ràpides i fàcils a problemes complexos.

Com diu un bon amic, al periodisme li podem posar molts adjectius (local, nacional, internacional…) però al final, de periodisme, només n’hi ha un, i és el que es fa amb rigor i honestedat. I això és el que hem fet a EL 9 NOU durant 35 anys i el que intentarem continuar fent uns quants anys més, convençuts que, en aquests temps convulsos que ens ha tocat viure, som més necessaris que mai.