Trobada a la Carretera
Sempre m’ha inquietat el paper de l’atzar en les nostres vides. Les casualitats, coincidències, les circumstàncies que et poden dur a ser president d’un banc o a dormir al portal d’una sucursal. O a formar part d’un grup de rock que esdevé llegendari com Charlie Watts, finat fa pocs dies.
Una trobada casual amb Evarist Ballús un dia de Setmana Santa de 1975, a la Carretera de Granollers, va provocar un d’aquests girs atzarosos que fa la vida de tant en tant.
No ens coneixíem, però ens sabíem… “Tu ets…?”
Vàrem acabar en una improvisada sessió de bateria i teclats que va propiciar la meva incorporació al grup del cantant Miguel Ríos, on ell tocava. L’Evarist, músic de les Franqueses resident a Madrid, un dels millors bateries d’Espanya de la nostra generació, d’esperit inquiet, experimental, va estudiar a fons els grans percussionistes europeus i americans de l’època. Enderiat amb el tempo, el sempre difícil establiment del moviment d’una obra musical, encomana al grup el concepte del tempo que no només consisteix a mantenir una pulsació regular sinó que al mateix temps ha d’integrar tots els elements de la música –ritme, melodia, harmonia, enllaços de les parts…– en una interdependència on tot ha d’encaixar en una mateixa direcció. Com l’adaptació del cos a l’esforç de caminar o córrer en pla o en pujada. O com passant per una cinta transportadora, que a més dels propis passos ets empès per una força sobrevinguda on si hi deixes de caminar, de contribuir-hi, la màgia s’esvaeix. El baterista hi té molta responsabilitat en això perquè és el punt de confluència. Ha de ser sòlid, segur. Un grup sense un bon bateria, no és un bon grup. En peces com Tutu, de Miles Davis, amb Billy Hart, o Beelzebub amb Bill Bruford, crec que es pot entendre el que vull dir.
Honky Tonk Women, dels Stones, evidencia els accents bàsics del rock en el segon i el quart temps del compàs de quatre pulsacions. Un ritme provinent dels cants i danses africanes que els afroamericans han cultivat a través del blues i el jazz i ha seguit en el rock. Són marcats per la caixa que, paradoxalment, Watts tocava agafant la baqueta com a baterista de jazz. Per contra, el cant i la dansa d’arrel europea, que en general accentua la primera pulsació i la tercera, s’ha cultivat en la clàssica. Però tant se val. La importància de mantenir un bon tempo és que forma un tot, i exposa com s’entén i es transmet una peça amb el tarannà propi de cada músic.
Una cançó com Michelle, dels Beatles, per exemple, de la qual el compositor Luciano Berio en va fer una versió brillant –a la xarxa per Lucile Richardot i Les Cris de Paris–, aconsegueix ser tan interessant en una versió com en l’altra evitant-nos el dilema: ens quedem amb totes dues. El que és rellevant és l’emoció que provoca, el que fa viure.
El jazz, que com a bon producte americà és pragmàtic i procliu a la síntesi, resol tota la teoria del tempo musical amb una paraula: swing. Amb el tema titulat It Don’t Mean A Thing, If It Ain’t got That Swing (“No vol dir res sinó té aquest swing”), Duke Ellington fa del swing tota una declaració d’intencions que és extensible a tota la música de qualitat sense fronteres estètiques ni de gèneres. De fet, es complementen. No és casual que el jazz hagi seguit el sistema de notació de la música barroca pel que fa a l’escriptura d’acords xifrats en números o en convencions rítmiques –que s’escriuen d’una manera i es toquen d’una altra– perquè no es poden precisar prou en l’aritmètica de la notació musical. Els músics del Barroc, els mateixos compositors i intèrprets ja s’entenien, perquè dominaven el llenguatge que feien servir, com succeeix en el jazz. Es tracta d’arribar a l’esperit, a l’ànima de la música.
“Escolta això!”, em deia sovint l’Evarist Ballús, entusiasta de les seves troballes. La primera actuació que vàrem fer junts va ser a Màlaga. A l’aeroport vam comprar loteria i ens va tocar un duro per pesseta. I és que quan il tempo giusto et troba, la vida és un goig.
En aquesta llista trobareu totes les peces musicals referenciades a l’article