El camí del record és laberíntic i quan s’hi arriba costa tornar

Trobar a faltar és una cosa queca. I l’enyorança ni t’explico. Enyorar és sentir pena d’ésser absent (d’un país), d’haver perdut (algú o alguna cosa). No és el fet de l’absència, de no ser-hi, de no estar-hi, és la seva conseqüència. A mi les festes nadalenques m’agraden justet. De fet, és des que fa uns anys que soc pare que m’hi he tornat a enganxar, ni que sigui per acompanyar, nivell usuari. Però vaja, la ciclotímia de l’enyorança es manifesta al contrari del que diria la lògica. Parlo en primera persona, però crec que no som prou valents ni lúcids per admetre que enyorem situacions, somriures, olors, amics i fins i tot males experiències. Doncs diré la meva. El camí del record és laberíntic i quan s’hi arriba costa tornar. Així, m’adono que és quan estic amb tu, amb vosaltres, quan puc saber quant us puc trobar a faltar. El resum: com et trobo a faltar quan estem junts. Sembla el títol d’una novel·la d’aquestes per llegir a l’estiu. Sempre miro el quadre que queda en aquestes situacions i somric, no em permeto més escarafall. A la vida sovint és millor contenir-se, que ningú conegui la teva debilitat, la teva felicitat. Això em van ensenyar. No vull posar-me metafísic després d’aquests dies de canelons i llagostins, però en la recerca del que trobes a faltar es corre el risc de perdre el que ja tens. I si ho perds i t’importava comença a girar la roda de nou. De nou, la constatació que ens compliquem la vida de totes les maneres imaginables. A més, i ja és la conya marinera, mentim al nostre sentit d’enyorança. Perquè com m’enganyo durant les absències. Ni tristesa, ni oblit. Però si passa res de dramàtic és perquè t’estàs fent fer un paper que no cal. Sí, ens fem els depres. Res fa més buida una habitació que voler-hi posar algú que no hi és. De totes maneres, no importa quan, ni amb quina freqüència, ni amb quina atenció provis de vigilar les coses, l’univers, perquè no les pot controlar. È la nave va. Cal acceptar el fatalisme diguem-ne, o a l’inrevés: tenir fe que tot anirà bé. No saps el que la gent busca. El que saps és el que notes que pot faltar. Correspon a la gent d’estar d’acord amb tu o no estar-hi, i tu ho sabràs per la seva reacció. En canvi, pensa en tu mateix, i pregunta’t a qui trobes a faltar. La resposta, al final, és: tu. Som contradictoris. Sempre he pensat en com d’absurd és el plor d’una criatura (ara en diuen bebè) quan té son. Deixa de plorar i dorm, coi de nen. Això som. Groucho Marx, filòsof, deixà dit que “el secret de la vida és l’honestedat i actuar justament, i si pots falsificar tot això, ja ho tens tot”. Una mica de mala llet per entendre’ns i per trobar a faltar el que paga la pena, i no viure en una pel·lícula de dissabte a la tarda.

El camí del record és laberíntic i quan s’hi arriba costa tornar

Trobar a faltar és mentir (una mica)