Fer-nos creure alguna cosa que no és certa

Hi ha una gran diferència entre un truc i una mentida. Ja sé que tots dos pretenen el mateix: fer-nos creure alguna cosa que no és certa, fer-nos creure que passa una cosa que no passa, que veiem una cosa que en realitat no és real, no existeix. Però la mentida implica ometre la realitat i, en canvi, el truc implica jugar amb la nostra percepció i la realitat mateixa. I per a mi, això té mèrit.
Per això defenso el cinema dels trucs més que el de les mentides, per molt que el de les mentides el continuï anant a veure i gaudint. Soc més –ho reconec– de trucs, trampes, filtres i contextos clars que no pas de ciència-ficció i personatges creats per ordinador. És així, cadascú estima el que estima i no s’hi pot fer gaire més.
És la diferència, perquè m’entengueu, entre el Humphrey Bogart a Casablanca que perquè fos més alt que la seva parella a la pel·lícula, la meravellosa Ingrid Bergman, va portar alces considerables o els orcs creats per ordinador d’El senyor dels anells. Dues pel·lícules que admiro, certament, però una té trucs i l’altra, trampes. Una modifica la realitat i intenta enganyar-nos i l’altra crea una realitat completament nova. I ara no dic que els orcs no existeixen, ja m’enteneu, parlo de la increïble tecnologia audiovisual que converteix un croma en el que puguem imaginar.
A les pel·lícules clàssiques els trucs es veuen de seguida: l’escena nocturna gravada de dia amb la tècnica de la nit americana que presenta una nit blau marí brillant i no pas negra, la parella que condueix per una fantàstica carretera de revolts amb el mar de fons que no mira ni un sol cop la carretera i amb prou feines mou el volant, les alces del Humphrey, la màgia del muntatge o dels plans usats: trucs perquè creguem coses, perquè sentim coses. Trucs que podem descobrir, que descobrim i, en fer-ho, generen en nosaltres un somriure còmplice, una mirada condescendent.
Perquè nosaltres som els habitants de les mentides, dels cromes, de Twitter, de les fake news i dels programes per ordinador que creen milions de soldats en un segon, ben arrenglerats, ben perfectes.
L’altre dia vaig veure –ja sé que vaig tard– la meravella de Sam Mendes 1917 i el que més em va agradar és que oi i tant que hi ha trucs, i mentides, però respira veritat. Aquests tràvelings inacabables, perfectes, que no et deixen ni respirar de tantíssima premeditació i realitat que t’ensenyen. És una meravella. Una pel·lícula actual amb gust de les de d’abans. Amb trucs, no amb mentides.
A la vida real em passa una mica com amb el cinema. Tolero bé els trucs. Els descobreixo aixecant la cella i se m’escapa un somriure, me’n faig una mica còmplice i tot. Fins i tot, sense saber-ho els practico quan maquillo una mica la meva vida a Instagram o el meu pensament als articles, quan dic que totes les presentacions de llibres són un èxit si s’acaben fent.
Però, amics, no m’agraden les mentides. I en sento massa últimament. Hi vivim, en les mentides, i només puc fer que enyorar els trucs.
I el Humphrey, amb alces o sense.