Ha arribat un punt en què per veure com cal un lloc turístic has d'entrar al Google Street View

En Pegman, el ninotet groc de Google que plantes als mapes, és l’únic que té bones vistes / foto: Google Maps Per a molts, aquest haurà estat l’estiu de plantejar-se, potser des d’un destí exòtic, com es pot continuar fent el turista pel món i no ser una molèstia insuportable per als veïns del lloc. Conec qui ha anat a la manifestació antiguiri de Palma estant de vacances a Mallorca. Per a mi no és cap contrasentit. Les protestes no es plantegen liquidar el turisme i recuperar el look dels anys 80, bàsicament perquè això ja és impossible: ho constatem cada vegada que tornem al paradís de la nostra infantesa, on broten noves urbanitzacions, riuades de cotxes i cues pertot. És possible viatjar sense envair? Pot haver-hi un turisme que, fins i tot, faci la vida millor a la majoria de ciutadans locals, encara que no visquin del sector serveis? Penso en barris degradats que podrien millorar si hi fan vida els turistes o en comerços (per exemple, artesanals) que puguin tenir sentit si hi ha molta circulació de vianants. Hi pot haver turisme sostenible, o aquest concepte ja és un oxímoron? I, per descomptat, seria un turisme accessible o viatjar tornarà a ser un luxe reservat als privilegiats? M’agradaria pensar que encara podem fer-hi alguna cosa, però potser em traeixen les ganes de descobrir món. Veient com és la Barcelona massificada, exactament com la Roma massificada, és impensable que es pugui tenir una experiència de viatge autèntica i plaent fent cues tothora, sigui per visitar la Casa Batlló, tastar el best restaurant with a view o el gelat més famós de la ciutat. Ha arribat un punt en què per veure com cal un lloc turístic has d’entrar al Google Street View. En Pegman, el ninotet groc que plantes als mapes, és l’únic que té bones vistes. Per a la resta, els llocs increïbles es converteixen en decebedors si t’has de barallar gaire per arribar-hi. Tots ens hem sentit ridículs vivint el moment-posta-de-sol amb el mòbil a les mans i tot de gent al voltant fent el mateix post a Instagram, retallant estratègicament l’enquadrament per fer veure que estem sols. La pulsió de voler fer el turista però no alimentar la turismofòbia pot ser el camí per inventar-nos un altre tipus de viatge, fora del carril, per al qual no calguin ni entrades ni reserves, sense un destí concret, que l’atractiu sigui el paisatge, el camí i amb qui hi passegem. Hi pensava mentre vegetava, una tarda d’aquestes de no fer gaire res de profit. A fora se senten les quatre gotes que han refrescat l’ambient i el temps s’esllangueix sense forces. Al primer bri de gana es menjarà alguna cosa, al primer esquitx de son es dormirà. I així també passaran les vacances, amb el cos acoblant-se al ritme d’un temps que redescobrim pausat, amb la busca dels segons seguint el ritme cardíac de Miguel Indurain. Potser tot plegat serà a fi de bé.

Ha arribat un punt en què per veure com cal un lloc turístic has d'entrar al Google Street View

L’àlbum de l’any que ve