Quants tancaments més caldran per reaccionar en la salvaguarda de la indústria del Vallès Oriental?

Novartis tancarà la seva planta d’antibiòtics de les Franqueses el 2024. El grup suís ha anunciat que invertirà en una altra fàbrica que té a Palafolls, cosa que li permetrà doblar allà la capacitat de producció de fàrmacs. Les instal·lacions de les Franqueses, doncs, semblarien obsoletes. Tot i el risc de caure en un alarmisme gratuït, la notícia només es pot qualificar d’inquietant. I ho és perquè ha coincidit en el temps amb el tancament de la Bosch, a Lliçà d’Amunt. No afecta el mateix nombre de treballadors –170 a Novartis, 336 a la Bosch–, però exemplifiquen un final de cicle en el progrés industrial de la comarca.

Des de fa dècades, el Vallès Oriental ha ofert un emplaçament estratègic a les multinacionals, amb prou facilitats per a l’activitat industrial per part de les administracions locals i catalana, polígons amb serveis i a prop de vies de comunicació, i una força de treball més o menys qualificada, però amb salaris més baixos que altres països de la UE. A més, s’hi comptava amb un teixit de petites i mitjanes empreses prou dinàmiques per ajustar-se com a proveïdors a les necessitats de les grans companyies. Ara ja no n’hi ha prou, amb aquest ventall d’avantatges. La pandèmia ha congelat un any i mig una onada que segurament va arrencar amb la llarga recessió iniciada el 2008. Si temps enrere la globalització va fer competitiu el Vallès Oriental per a la indústria mundial, la mateixa globalització està trobant regions més interessants, o la digitalització i la robotització està propiciant l’ajustament de plantilles, l’eufemisme per acomiadar personal.

Som a les portes –i potser més endins i tot– d’un nou capítol de progrés industrial que interpel·la empreses i administracions vallesanes amb urgència. Cal treballar perquè el teixit d’aquí guanyi múscul i es depengui menys de multinacionals. Cal més cooperació entre pimes, i fins i tot fusions o enteses de producció i gestió en comú. I cal que agents socials i administracions esmolin l’enginy per trobar activitat estratègica, amb perspectives reals de futur. L’aposta per l’hidrogen verd a la petroquímica tarragonina sembla un bon referent. On és l’aposta concreta del Vallès Oriental en aquest sentit? Quants tancaments més caldran per reaccionar en la salvaguarda de la indústria?