Un any després del primer cas de Covid
Aquesta setmana ha fet un any del primer cas a Catalunya de Covid-19. Va ser una dona que havia tornat d’Itàlia i que l’Hospital Clínic va confirmar que se n’havia encomanat. Al Vallès Oriental encara van passar unes setmanes fins al primer positiu. Tot i les advertències dels epidemiòlegs, l’opinió pública considerava llavors el virus un maldecap llunyà localitzat a la Xina i les autoritats feien crides a la calma, encara s’ha d’escatir si per inconsciència o perquè sospitaven del tsunami que venia a sobre. Tres onades de contagis i dos estats d’alarma més tard, superat un confinament total i patint aïllaments intermitents, la pandèmia ho ha trasbalsat tot.
El virus va agafar amb els pixats al ventre un sistema de salut pública afeblit per anys de retallades i austeritat, paraula que ha servit de coartada per laminar drets socials. Un sistema de salut que ha evitat el col·lapse gràcies a la professionalitat i la cura dels sanitaris. La SARS-CoV-2 també va atrapar en el desconcert tots els nivells de l’Administració (la UE, l’Estat, la Generalitat, els ajuntaments), desconcert que encara ara s’intueix quan es continua massa pendent de promeses que no es concreten, com les vacunes que no arriben o els fons europeus que ningú no sap ben bé per què es faran servir.
La primavera passada, mentre tanta gent al Vallès Oriental no podia acomiadar-se dels seus difunts i encara menys ser al costat dels seus malalts als hospitals, va ajudar la il·lusió que, tots junts, s’aconseguiria derrotar el virus. S’aplaudia els sanitaris als balcons i es creia en allò de: “Tot anirà bé.” A hores d’ara, la xifra de difunts al Vallès Oriental s’acosta al dolorós miler de persones (en són 975) i els contagiats des del març s’apropen als 27.000. Costa, doncs, aturar les esquerdes en l’optimisme, costa mantenir la moral de resistència.
Dotze mesos després, amb tanta gent a l’atur, en ERTO o amb la persiana abaixada per les restriccions, es troba a faltar un projecte col·lectiu il·lusionant que ens faci somiar que un món millor per a tothom és possible –o que si més no s’intenta–, que després de la pandèmia no es tornarà a la jungla –o que es lluita per evitar-ho–, que la malenconia, la por i la desesperació tenen data de caducitat.