La transició política no es va fer d’un dia per l’altre. Sense un treball persistent de resistència no s’hauria arribat gaire lluny. I aquest pòsit, a la Garriga, hi era

La transició política no es va fer d’un dia per l’altre. Sense un treball persistent de resistència no s’hauria arribat gaire lluny. I aquest pòsit, a la Garriga, hi era. Des de feia anys, joves inquiets i contestataris havien anat fent caliu a l’entorn de la parròquia per passar, ja conscienciats políticament, al celler de Can Garriga. En aquest espai social, polític i gastronòmic de darrera la casa de l’advocat i historiador Joan Garriga i Andreu, a principis dels 70 s’hi reunia l’Assemblea de Catalunya, l’Associació de Veïns, la redacció d’El Pou... Calent, els Amics de les Nacions Unides i altres entitats i persones que reclamaven democràcia. Però a més del que es coïa en aquell celler, hi havia altres moviments: les accions impulsades pels partits polítics i sindicats que sortien de la clandestinitat i encara dos focus més d’activitat sociopolítica. D’una banda, la Fundació Maurí, que lluitava sobretot per la preservació del patrimoni arquitectònic i, de l’altra, la farmàcia de Martí Sunyol, des d’on ell i un nombrós grup de garriguencs vetllaven pel manteniment de la identitat, la llengua i la cultura del poble i del país. A l’altre costat, el continuisme del règim franquista comptava amb l’Ajuntament i la maquinària funcionarial, que controlaven l’alcalde Pere Surigué i el secretari Miquel Soler (el dels pisos...), algunes velles glòries del Movimiento i la Falange, i un grup reduït de joves radicals d’extrema dreta. Tenien el poder, però escassa credibilitat i poquíssima incidència al carrer. El camí cap a la democràcia anava avançant: Josep Tarradellas ja era el president de la Generalitat, Adolfo Suárez governava a Espanya i es convocaven les primeres eleccions municipals per al dimarts 3 d’abril de 1979. A la Garriga es van presentar tres grups: Unió d’Esquerres Garriguenques –amb independents, PSC, PSUC, ERC i representants sindicals–, Convergència i Unió (CiU) i Unió d’Independents (propers a l’AP de Manuel Fraga i a la UCD de Suárez). D’entrada, el candidat de les esquerres era Joan Garriga, però la imposició d’alguns noms a la llista per part dels partits polítics el van fer desistir. Va ser aleshores quan va sortir el nom de la professora i escriptora Núria Albó per encapçalar una candidatura que, amb 1.598 vots i cinc regidors, va guanyar les eleccions municipals per davant de CiU (1.570 vots) i de la Unió d’Independents (866 vots). Aquell primer Ajuntament democràtic de fa 40 anys el formaven Núria Albó, Francesc Viñas, Josep Moscart, Joaquim Valentí i Antoni Pardo, per part de la Unió d’Esquerres Garriguenques; Martí Sunyol, J. M. Vintró, Joan Pinadella, Ester Camp i Joan Hernandes, per CiU; i Anton Planas, Rafael Nualart i J. M. Moya, per la Unió d’Independents. Tres dies abans de la constitució del nou consistori, es van cantar les caramelles a la plaça i, quan es baixava el xai del balcó, l’animal es va acomiadar del vell Ajuntament franquista amb una pixarada llarga i fina. Aquell mateix diumenge de Pasqua, al cinema Alhambra, feien El último tango en París...

La transició política no es va fer d’un dia per l’altre. Sense un treball persistent de resistència no s’hauria arribat gaire lluny. I aquest pòsit, a la Garriga, hi era

Un celler, un xai i l’últim tango