Als mascles de l’espècie, proveïts d’unes enormes mandíbules en forma de cornamenta de cérvol, també se’ls coneix com a escanyapolls

Un xafogós capvespre d’estiu, passejant amb ella pel sender d’un dels nostres boscos preferits, va trencar la quietud silenciosa el potent brunzit d’un mascle de cérvol volant que, amb el seu maldestre vol vertical va passar-nos, majestuosament, pel davant dels nassos mentre ens besàvem. A la meva adolescència recordava haver-ne vist alguns, d’aquests animalons, i a aquella edat el company que era capaç de capturar-ne un exemplar obtenia una medalla simbòlica. Per aquells que no sàpiguen de quin insecte parlo, el cérvol volant (Lucanus cervus) és l’escarbat més gran d’Europa, que ara està en perill d’extinció. Als mascles de l’espècie, proveïts d’unes enormes mandíbules en forma de cornamenta de cérvol, també se’ls coneix com a escanyapolls i, a l’àmbit rural hi havia la falsa creença que amb aquests desproporcionats apèndixs en forma de banyam podia escanyar els pollets acabats de néixer i endur-se’ls volant. Com que al corral on a pagès hi tenien les gallines també hi apilaven la llenya de cremar, per l’hivern, era fàcil que en alguna d’aquelles soques hi hagués la larva d’un cérvol volant, que, en emergir feia les seves primeres evolucions aèries pel recinte i esverava els pollets acabats de néixer, però que ni els tocava. En realitat, les seves mandíbules hipertrofiades tan sols fan la funció de palanca per a combats rituals entre mascles, per tal de desestabilitzar el rival i fer-lo caure a terra des de les branques dels arbres, i evitar així competidors. En la seva fase adulta el cérvol volant emergeix de la cel·la construïda per la mare a l’interior d’un roure mort, on hi ha passat ocult en estat larvari més de cinc anys, amb un dejuni encomiable, gairebé total i a penes saciat bo i llepant la sàvia ensucrada que regalima de les ferides del roure malmès. Això sí, ara el mascle s’ha de posar mans a la obra i trobar una femella a qui poder introduir el seu edeagus –l’òrgan reproductor– perquè la seva esperança de vida no va més enllà de quatre setmanes; per tant, és fàcil veure’n volar algun durant els mesos d’estiu, prop de l’arbrat, a la cerca d’una femella. La recerca En arribar a casa després de la caminada, ella va engegar el portàtil per demanar a la intel·ligència artificial dades sobre aquella bestiola que feia un moment ens havia sobrevolat i, tot seguit, la màquina li va bolcar aquesta informació sorprenent: “[...] el Lucanus cervus és una espècie protegida que habita de forma natural a l’entorn boscós de Sant Feliu de Codines. La seva presència al municipi està estretament lligada a les masses forestals dels veïns Cingles de Bertí i Gallifa, catalogades com a Zones Especials de Conservació (ZEC).” Com que cada dia hi ha menys pensament crític i més malvestat, per verificar la fiabilitat d’aquella notícia vaig encaminar la meva recerca als arxius de la Institució Catalana d’Història Natural, que, sense voler pecar de llepafils, confesso que subjectivament m’inspiren confiança, entre altres motius perquè a la segona dècada del segle XX va ser secretari d’aquesta institució l’eminent botànic Antoni de Bolós, i jo vaig exercir la meva primera feina a l’empresa d’un dels seus fills el catedràtic, farmacèutic i amic Jordi de Bolós i Capdevila. Així doncs, si mai he mirat de seguir alguna espècie de la fauna catalana –poso per cas– primer de tot sempre he anat a parar a aquestes publicacions per trobar-hi referències, que cal saber escatir entre una informació esbiaixada que hi ha cops que ridiculitza la ciència i la informació d’uns erudits que tota la vida han apostat pel treball científic de camp. La Corona d'Aragó El doctor Francesc Darder, veterinari, naturalista i taxidermista, director del Zoo de Barcelona i creador del Museu d’Història de Banyoles, que a més de tenir-hi animals dissecats, també va albergar el cos taxidermitzat d’un boiximà que l’any 1999 –quan feia 80 anys que Darder havia mort– va generar una polèmica internacional coneguda com el cas del Negre de Banyoles. Darder va tenir d’aprenent durant uns anys Lluís Soler, fill de Santpedor, a qui va ensenyar l’ofici de taxidermista. Soler va obrir el 1889 el Museu de les Bèsties, a la plaça Reial de Barcelona. Com a naturalista, Lluís Soler havia fet col·laboracions en alguns dels butlletins de la Institució Catalana d’Història Natural i al seu dia va publicar la troballa d’una espècie de perdiu de cap negre, desconeguda, que uns caçadors havien abatut pels boscos propers a Sant Feliu de Codines i que ell va dissecar i que va ser batejada com a perdiu Soler (Caccabis Ornata). També havia dissecat una gran varietat d’insectes entre els quals destacava el cérvol volant, els exemplars del qual provenien de boscos santfeliuencs i que també –es deia en un butlletí– n’hi havia força exemplars per les rouredes de la província d’Osca. El 1137, Ramir II el rei monjo va decidir entregar la seva filla Peronella i tots els seus dominis aragonesos a Ramon Berenguer IV de Barcelona, i es formava així la Corona d’Aragó. El gran senescal Guillem Ramon I de Montcada, màxima autoritat de confiança i figura clau d’aquell procés, va ser l’encarregat de la planificació del viatge de més de 200 quilòmetres que emprendria el comte català Ramon Berenguer IV amb el seu seguici de nobles, de Barcelona fins a Barbastre. Animals de sella i altres de tir, carros sumptuaris i carros de transport amb queviures de tota mena i un d’ells carregat amb llenya arreplegada als boscos dels cingles de Bertí, per poder coure el menjar dels dies que durés el trajecte. Quan la comitiva catalana va arribar a la ciutat medieval fortificada de la vila de Barbastre, on se signarien les capitulacions matrimonials entre el rei d’Aragó i el comte de Barcelona, el gran senescal va ordenar als traginers que estabulessin mules i cavalls i que descarreguessin el carro de la llenya. Ell mateix va agafar un parell de soques de roure i les va entrar dins de la sala noble, i les va deixar al costat de la xemeneia (aleshores la llenya constituïa tota una ofrena). El monarca aragonès va començar el seu discurs: “Jo, Ramir, per la gràcia de Deu rei dels aragonesos, et dono a tu, Ramon, comte i marquès dels barcelonesos, a la meva filla per esposa, junt amb tot el regne d’Aragó íntegrament... i t’encomano a tots els homes de l’esmentat regne sota jurament i homenatge, perquè et siguin fidels de la teva vida i de la teva persona i de tots els membres del teu cos, sense frau ni engany i, perquè et siguin fidels respecte al mencionat regne.” Encabat, quan Ramir II estrenyia solemnement les mans del comte Ramon Berenguer IV i segellava l’acord amb una besada als llavis d’aquest, en un acte de respecte, amb tots els presents agenollats, va rompre el devocional silenci de l’estança el brunzit d’un cérvol volant que, majestàtic, acabava d’emergir d’un dels troncs de costat de la xemeneia.

Als mascles de l’espècie, proveïts d’unes enormes mandíbules en forma de cornamenta de cérvol, també se’ls coneix com a escanyapolls

Un cérvol volant