Vivim un temps convuls per l’emergència de salvar vides, però això no ens ha de fer oblidar la lluita pels drets.

Ara fa 14 mesos que es va ordenar el tancament del mercat d’animals vius de Wuhan, un dels focus primaris de la propagació de la Covid. La pandèmia continua demostrant-nos la fragilitat dels fonaments de la societat en què vivim. Ben hiperconnectats, amb importants desigualtats entre països i on cada dia els rics són més rics i els pobres més pobres, el SARS-CoV-2 no ha fet més que eixamplar les clivelles. És paradoxal i costa fer-se la idea que un element tan petit i aparentment insignificant –si reuníssim tots els virus que acumulen les persones que estan infectades a tot el món cabrien en una llauna de refresc– hagi estat capaç de sacsejar les nostres vides d’aquesta manera. El filòsof eslovè Slavoj Žižek el qualifica d’estúpid mecanisme d’autoreplicació. Però no és només això.

L’endemà de comparèixer per restar importància al virus, el viceministre de Salut de l’Iran, Iraj Harirchi, va sortir per dir que s’havia contagiat i va dir una frase que ha fet fortuna: “Aquest virus és democràtic i no distingeix entre pobres i rics o entre un estadista o un ciutadà comú.” La realitat demostra tot el contrari, com s’ha vist amb els estralls que ha causat als barris amb rendes més baixes, les dificultats per complir les quarantenes en les persones amb menys recursos, qui són els principals perjudicats dels ERTO, o en les notícies que ens arriben com algú pot pagar-se un viatge als Emirats Àrabs per posar-se la vacuna quan aquí les persones de risc encara no l’han rebut. Ni democràtic ni igualitari.

Aquest estúpid mecanisme d’autoreplicació també ha agreujat les diferències entre homes i dones. A les portes del 8-M cal denunciar en veu alta el risc de retrocés en molta de la feina aconseguida els últims anys. Com a víctimes d’un treball més precari, temporal i a temps parcial, la crisi econòmica a conseqüència del coronavirus s’ha acarnissat amb les dones. També ha suposat un retrocés social pel pes en les cures familiars que encara massa sovint recauen exclusivament en les dones. Vivim un temps convuls per l’emergència de salvar vides, però això no ens ha de fer oblidar la lluita pels drets. I aquest 8-M és especial per posar a l’agenda política la necessitat de no oblidar la lluita contra una de les desigualtats més estúpides, ara sí, de la societat actual.