El meu amic ha envellit amb mi, ha gaudit i patit amb mi, però continua aquí mateix, al costat, com sempre

M’aixeco mig endormiscat i amb el cap ple de pardals. Són poc abans de les 8 del matí i de ben segur que la mare ja ha pujat a mirar de despertar-me tres vegades, com a mínim. Un intent frustrat, com sempre. No sé per què però resulta que jo em desperto quan el meu rellotge interior m’avisa, però no pas quan els altres volen. Potser estic una mica tocat de l’ala, ves a saber. Avui és dilluns... o potser dimarts? A baix a la cuina hi ha un calendari i com sempre ho hauré de mirar. De l’any si que me’n recordo: 1963... o 1962? Així doncs resulta que tinc 13 anys... o potser 12? Per la rutina de treure’m les lleganyes dels ulls i inundar-me el cap de colònia, m’haurà de donar un cop de mà la mare. Avui vaig tard, molt tard. Segons sembla, més tard que mai. El got ple de cafè calent amb un ou deixatat i una muntanya de sucre a dins, entra com una injecció de pa amb tomàtec. Estic segur que té els mateixos efectes afrodisíacs. Afrodisíacs? D’on punyeta l’he tret, jo, aquesta paraula? Hauré de deixar de llegir els tebeos de Hazañas Bélicas. Després ve la segona rutina: pantalons de vellut, jersei de coll alt i cartera a l’esquena. Dins de la cartera, el diccionari, algun llibre i la llibreta de cal·ligrafia. També hi ha el got de plàstic dins del sac de la llet en pols. L’ajut americà, d’un tal Marshall, segons diuen. La llet no val res, però el formatge sí que és bo, encara que a vegades tingui algun petit habitant de color negre. La tercera rutina és el col·le. Comencem tots arrenglerats davant la porta cantant no sé que de la “camisa nueva” i després entrem. Escriure amb la ploma i la tinta, llegir, jugar, més escriure, més llegir, alguns números, recitar les taules de multiplicar i tornar a jugar. Tinc els meus amics, com tothom, però la veritat és que el meu millor amic el porto dins. És un tipus ben curiós... No sé el seu nom, però se m’assembla molt. Jo diria que som calcats. Us explicaré un secret: me n’adono que l’únic que el veu sóc jo. A la tarda quan surto del col·le i després de berenar és quan més jugo amb ell. Possiblement aquesta energia tingui quelcom a veure amb la llesca de pa amb vi i sucre que la mare em té preparada. Molt de vi i molt de sucre, per cert. A tots dos ens agrada d’anar a la riera. Allà agafem argila i fem figures que després ens entretenim a destrossar. Ens posem dins l’aigua a cassar lliseres i barbs a cops de roc, mengem lledons i figues silvestres i ens transformem en guerrers medievals amb les seves llances, aprofitant les canyes dels marges. A vegades també intentem fumar redolta, sense gaire èxit. Ens banyem nus, amb la meva roba –a ell no li cal– ben amagada entre matolls i després ens ajaiem sobre l’herba per assecar-nos mentre observem els efectes de la natura en el nostre entrecuix. Efectes cada cop més sorprenents, evidents i gratificants a mesura que ens anem fent grans. Un sol cos i dos esperits, un sol envoltori físic per amagar dues ànimes... –d’on punyeta els dec treure, aquests pensaments? Tenim una cova. Una cova amagada on guardem els nostres secrets i on ens expliquem sense parlar com n’estan de bufones les noies de la classe del costat. Recordem d’haver escoltat, altres nois més grans, explicar que l’altre dia van entrar d’amagatotis al cine per veure una pel·lícula de “3R”. Fins que algú se’n va adonar i els va fotre fora, encara van tenir temps de veure alguna morrejada. Fem plans. Avui cap al tard anirem al cementiri a veure com els morts treuen a passejar els seus fanalets. Tal vegada pel camí puguem veure d’una punyetera vegada algun fantasma que surti a fer la passejada. Ens agrada tocar les coses: el fang, l’aigua fresca, les canyes, els peixos... però sobretot les prunes de l’hort de l’avi. Ens agrada flairar l’olor dels gessamins, de la terra mullada i de la sopa que fa la mare. Ens agrada a tots dos: al meu amic invisible i a mi. Un amic invisible però que jo veig perfectament, sempre al meu costat. Li miro als ull i li somric i ell em torna la mirada. A vegades ens enfadem per foteses i després, en racons amagats, ens fem un fart de riure quan deixem anar algun d’aquells pets sorollosos i recargolats. Cacem escarabats i papallones, contemplem les cuques de llum com volen d’un costat a l’altra a la nit i se’ns eixampla el cor quan tornem amb algun peix que hem tret de l’aigua, i contemplem com marxa lleuger a cercar refugi. Deixem notes escrites dels nostres secrets als forats de les parets velles o fins i tot dins de les bústies de correus, com els missatges dels vells pirates...” –Avi... s’ha tornat a parar. M’ho arregles? La demanda d’auxili de la meva neta de cinc anys em treu de les meves cabòries per tornar al món real. Som el 2018 i jo ja en tinc 68, d’anys. El meu amic ha envellit amb mi, ha gaudit i patit amb mi, però continua aquí mateix, al costat, com sempre. –Avi, si us plau...! –Sí, noia, perdona, ja vaig... Toco els botons a la babalà fins que la pantalla de l’aparell torna a cobrar vida. La meva petita princesa em somriu i em dona les gràcies. De seguida ja torna a endinsar-se en aquell garbuix de figures llampants de colors, empresonades dins d’un vidre. En aquest món paral·lel també hi ha peixos i flors, animals, insectes i rius, però no fan olor ni els pots tocar ni et miren. En aquests prats de ficció no et pots ajeure nu, enmig de la verdor, escoltant el brunzir de les abelles o notar la llum i la calor del sol sobre la pell.

El meu amic ha envellit amb mi, ha gaudit i patit amb mi, però continua aquí mateix, al costat, com sempre

Un dia qualsevol