Tenim un nou diluvi universal a les portes i no creiem en ningú amb la capacitat de designar un Noè que ens salvi

Per mi que sóc de la Generació EGB –malgrat que no m’ho sembli o no me’n faci a la idea–, comença a fer una pila d’anys de moltes coses i també fa una pila d’anys que la majoria de coses m’han quedat obsoletes. Ja no només no m’he d’aixecar del sofà per canviar de canal de la tele, sinó que, a més, la televisió, en el seu concepte original, ha quedat caduca. Són tantes aquestes coses que no acabaríem mai d’especificar-les i no, no em posaré a llistar-les, encara que la seva extensió bé em resoldria l’article. No només són moltes les coses que han quedat antigues, també les no-coses. És a dir, conceptes apresos, creences i hàbits que s’han anat transformant, desmentint o simplement redescobrint. Sobre els hàbits queda clar que fumar no fa més home, sinó que mata lentament. Sobre les creences, sabem que fotre un mastegot a la dona no és un símbol de poder i de domini alfa, sinó que és de feixista i de covard. Sembla que hi pot haver factors mèdics en aquesta conducta, com una alta dependència emocional i una baixa autoestima i baixa assertivitat en les relacions socials i potser una atròfia en la gestió de la testosterona. En tot cas, cal ser-ne responsables i conseqüents. I sobre els conceptes apresos... doncs em temo que també. Tots s’han transformat radicalment per bé que alguns es resisteixin a marxar o tinguin el mal costum d’anar apareixent cíclicament. Hi ha conceptes que em van fascinar al seu dia, com que als treballadors d’una empresa, si se’ls paga puntualment a fi de mes, no tenen dret a reivindicar res més, no tenen cap més necessitat en l’àmbit laboral. O aquest altre: la revista Interviú era interessant per la profunditat dels seus articles, allò del periodisme d’investigació. A mi no em va tocar, però no massa més enrere em fascinava aquell que amenaçava que si te la pelaves massa no creixeries... Ai, carai! No sé com he fet la relació. Però hi ha altres conceptes que em van ensenyar que m’han acompanyat tota la vida. Un dels que més he cregut és el de l’evolució de les espècies. M’explico: des que Darwin va escriure el seu llibre i primer la comunitat científica i després la resta de la humanitat hi va parar atenció, crèiem que les espècies evolucionen perquè sí. Bé, concretament per necessària adaptació al medi. Si hi aprofundim, en realitat tampoc no és ben bé així. Evolucionen perquè sobreviuen unes per sobre de les altres per accidents genètics, a pesar o a causa del medi. Sí que és ben cert que l’espècie humana ha estat capaç no només d’alterar el medi, sinó també d’aturar l’evolució. Ja als temps del Gènesi es troba el reconeixement implícit del domini de l’home sobre la resta de les espècies. Concretament recau sobre Noè la responsabilitat de reservar les espècies al diluvi universal anunciat i preservar-les del canvi sobtat i radical del medi ambient. Una responsabilitat que, incloent el mateix Noè i els seus parents directes, només considerava bestioles amb capacitat de respirar: “Entra a l’arca amb els teus fills, la teva dona i les teves nebodes; fes-hi entrar també un mascle i una femella de cada espècie que viu i respira a la Terra perquè sobrevisquin amb tu. Vindrà cap a tu una parella de cada espècie d’ocells, d’animals i de bestioles que s’arrosseguen per terra, perquè sobrevisquin.” (El diluvi, 6-9). Amb tot, les escriptures excloïen els milers de milions d’espècies d’insectes, fongs i vegetals, bacteris i virus, tan necessaris per als hàbitats i per als medis naturals. I, en tot cas, el repte de Noè era prou gran per preservar no només les espècies, sinó també les seves variants i branques evolutives. No cal dir que tots els avenços de la medicina han servit per procurar-nos una millor vida i allargar-la fins a límits d’efectes encara per descobrir. I també han servit per erradicar qualsevol intent d’evolució, escapçant de soca-rel cap accident biològic d’adaptació al medi. El més greu, però, és que tenim un nou diluvi universal a les portes. Un nou canvi climàtic radical és anunciat, aquest cop per la comunitat científica. I més enllà de les evidències que la resta podem observar o percebre encara, no creiem en ningú amb la capacitat de designar un Noè perquè ens salvi de tal esdevenir. Aneu a saber qui quedarà per compondre cap escriptura com a llegat i concepte a aprendre.

Tenim un nou diluvi universal a les portes i no creiem en ningú amb la capacitat de designar un Noè que ens salvi

Un diluvi sense Noè