L’Església viu en una renovació contínua i en la seva història trobem grans moments de renovació

Moltes vegades quan saludo grups de persones, em surt espontàniament aquesta expressió: “Què tal, joves?” La gent ho agraeix, sobretot si la mitjana d’edat del grup fa temps que s’ha allunyat de la joventut. Recordo que una vegada, amb motiu de la Visita Pastoral, després de saludar d’aquesta manera en una residència de persones jubilades, una senyora em va respondre agraïda: “Ai, senyor bisbe, com es nota que estem a l’Any de la Misericòrdia!” Aleshores li vaig explicar el que explico sempre, és a dir, que dues característiques pròpies de la joventut són la insatisfacció i l’inconformisme, i que un cor insatisfet i inconformista sempre és jove i no cal fer cas al DNI; i, al mateix temps, un cor satisfet i conformista que no lluita per canviar les coses en la pròpia vida, en l’Església i en món, és un cor envellit. Per això m’han agradat molt unes paraules del papa Francesc en la nova exhortació apostòlica. Diu així: “Ser jove, més que una edat, és un estat del cor. D’aquí ve que una institució tan antiga com l’Església pugui renovar-se i tornar a ser jove en diverses etapes de la seva història tan llarga. En realitat, en els seus moments més tràgics sent la crida a tornar a allò essencial del primer amor” (Christus vivit, 34). Per això cal evitar dos perills: l’actitud de refugiar-se en el passat per por del present i encara més del futur; o l’actitud d’adaptar-se al món, a les modes, de voler caure bé encara que sigui a costa de l’Evangeli. El Papa continua afirmant que l’Església “és jove quan és ella mateixa, quan rep la força sempre nova de la paraula de Déu, de l’eucaristia, de la presència de Crist i de la força del seu Esperit cada dia. És jove quan és capaç de tornar una vedada i una altra a la seva font” (núm. 35). Es tracta de renovar-se per ser sempre jove perquè Crist fa noves totes les coses. La renovació es realitza en virtut del seu misteri pasqual, el misteri de la seva mort i resurrecció, i en nosaltres comença amb sagrament del Baptisme, que constitueix el naixement a la vida nova; per ell hem estat constituïts en criatures noves: “Aquells que viuen en Crist són una creació nova” (2Cor 5,17). És una nova creació que ens fa fills de Déu Pare, membres de Crist i temples de l’Esperit Sant. Som fills estimats de Déu Pare i estem cridats a viure aquesta realitat filial en família, en l’Església. Déu Fill, Jesucrist, ens crida a viure en unió amb ell i ens fa partícips de la seva missió evangelitzadora. Déu Esperit Sant ens renova, ens dinamitza i ens impulsa en aquesta missió amb la seva força transformadora. L’Església viu en una renovació contínua i en la seva història trobem grans moments de renovació. Recordem, per exemple, la fundació i la reforma d’ordes religiosos per part de sant Benet de Núrsia al segle VI, sant Bernat de Claravall en el segle XII, sant Francesc d’Assís i sant Domènec de Guzmán en el segle XIII, santa Teresa de Jesús, sant Joan de la Creu, sant Ignasi de Loyola, sant Francesc Xavier, sant Carles Borromeu i sant Felip Neri al segle XVI. Es tracta de persones que han deixat actuar l’Esperit Sant en les seves vides per a la reforma de l’Església, per a la seva renovació. El temps pasqual de l’any 2019 que estem vivint és únic i irrepetible, i ha de ser un moment especial de gràcia per a cadascú de nosaltres i per a tota l’Església. Visquem-lo, doncs, des de l’esperança, conscients que es pot produir un canvi significatiu en el nostre interior; també a la nostra comunitat, en l’Església i en el món sencer. Que Maria ens ajudi a viure intensament el camí pasqual i a preparar-nos per a rebre l’Esperit Sant per Pentecosta.

L’Església viu en una renovació contínua i en la seva història trobem grans moments de renovació

Un estat del cor