Un figura
Dilluns 22 de març. Toni Canyameras entrevista en aquest periòdic Martí Márquez (Llinars, 1966) i Kiko Galván (Lliçà d’Amunt, 1997), dos joves ciclistes vallesans que han participat en la 100a edició de la Volta a Catalunya d’enguany. La prova, que va passar dissabte per Granollers, va acabar diumenge a Montjuïc, i se’n va proclamar guanyador absolut Adam Yates. Llegida l’entrevista a Márquez i Galván i seguida la Volta per la tele –em fascina la pràctica professional d’aquest esport–, penso en algunes de les gestes que han escrit uns quants ciclistes la comarca en aquesta prova. En clau granollerina, el corredor més destacat ha estat Artur Dorsé i Serra (Granollers, 1920-2010), ciclista al qual vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar el 2002 al seu taller de reparació de bicis del carrer Alfons IV, número 33. A 82 anys i amb una gran memòria, recordo que rebia moltes visites d’amics i coneguts que volien saber coses del seu passat professional sobre dues rodes.
Gràcies a l’amable conversa que vam mantenir en companyia del seu fill Antoni, he pogut fer una bona aproximació a la vida d’un ciclista “valent i intel·ligent” que va viure els seus millors moments de glòria esportiva cap allà als anys 40 del segle passat. A 21 anys va córrer per primera vegada la Volta Ciclista a Catalunya i va repetir-hi els anys 1942, 1944, 1945, 1946, 1947, 1948 i 1949. En total, vuit edicions amb bones classificacions i un triomf molt important: el de l’etapa reina Puigcerdà-Banyoles del 1944, de 133 quilòmetres.
Aquells anys, l’Artur Dorsé formava part del nombrós grup de ciclistes vallesans (Joaquim Filbà, de Sant Pere de Vilamajor, o Miquel Casas, de Caldes de Montbui, guanyador de la Volta del 1944) que corrien les curses més importants que es feien a nivell local, comarcal, provincial i nacional amb clubs com la UE Sants, el RCD Espanyol, el CC Granollers i el CC Barcelona. En Dorsé va córrer també la Vuelta a Espanya dues vegades.
Al palmarès de Dorsé destaquen també la Volta al Vallès, el Campionat de Sabadell, que va guanyar el 1943 i el 1946, o el Campionat de Catalunya Independents de 1948. Convertit en una figura del ciclisme local, es va guanyar el respecte i l’admiració dels aficionats no només durant els anys que va pedalar, sinó també quan es va retirar i va posar en marxa el taller de reparació de bicicletes, tot un santuari en el qual va arribar a fer quadres per a ciclistes tan prestigiosos com Eddy Merckx.
El 1977 Dorsé va participar amb altres ciclistes com Isidre Serra i Julià Pratginestós en la refundació del Club Ciclista Granollers, entitat fundada el 1927 que passava aleshores per hores baixes. Com a aficionat sempre va fer costat al CC Granollers i, fins que les cames li ho van permetre, va participar activament en les sortides de grup que el club organitzava els caps de setmana. Després de la seva mort, el CC Granollers va decidir crear el Trofeu Artur Dorsé dins la Marxa Ciclista Internacional Ruta del Montseny, prova que impulsa des de 1981.
La Volta a Catalunya ofereix pinzellades curioses en relació amb Granollers i el Vallès Oriental. La capital vallesana ha estat punt d’arribada i de sortida de la prova sovint. La primera, el 1942. Delio Rodríguez hi va guanyar el segon Premi Vicente Ramoneda, concedit pel mecenes cultural i tractant de bestiar del mateix nom. Als anys 50, el ciclista Josep Segú i Soriano va atrapar el testimoni de Dorsé i Mas. El garriguenc va participar en la prova del 1954 a 1967 i va guanyar dos cops el Premi de la Muntanya i quatre etapes en total. A Segú, que el 1964 va córrer el Tour de França al costat del mític Federico Martín Bahamontes, l’acompanyaven sovint els seus germans Sebastià i Santi. Més curiositats: el 13 de setembre de 1993, Granollers va tornar, després de 20 anys, a acollir una etapa amb sortida i arribada a la ciutat. Els aficionats es van poder fer fotos al costat de Miguel Indurain i Perico Delgado. I el 2010 i el 2014, el paretà Joaquim Purito Rodríguez es va proclamar campió absolut de la prova.
I un apunt final sobre Dorsé per explicar que estava casat amb Esperança López i van tenir dos fills: la Carme i en Toni. El que els escriu va intentar contactar amb en Toni per recollir alguna informació complementària sobre el seu pare. Va ser impossible. I és que quan ve la Volta, en Toni puja sempre fins a l’estació de Vallter 2000 per recordar les seves gestes. Encomiable.