Són, som, persones de carn i ossos que han descobert que la seva vida no és ni millor ni pitjor que la dels altres, sinó que pot tenir sentit amb els altres per molt malament que estiguin

1 de juliol de 2018. Quan vaig a l’hospital sempre em trobo gent coneguda que em recorda la fragilitat humana. El recorregut entre passadissos, escales, ascensors, habitacions, sales d’espera... és una petita aventura de la condició de l’ésser humà. Quan obro la porta de l’habitació buscada, se m’apareix aquell home de 58 anys. Polit, afaitat, mudat, net... Vestit amb un pijama que el dignifica malgrat les innumerables bastonades de la mala vida, l’aixeca del terra brut del carrer, el fa un autèntic home més enllà de la beguda, li fa treure un somriure d’aquell nen que porta dins, el fa ser agraït per l’ajut desinteressat... Està estirat en un llit recuperant-se d’una operació quirúrgica. El trobo veient un partit de futbol de la Copa del Món de Rússia. Quan entro per la porta em somriu, em petoneja i m’abraça. Aquells gestos es fusionen formant una estrofa poètica d’aquella trobada de dos homes que passen dels cinquanta. Em diu unes quantes paraules amb el seu castellà precari que fa goig de sentir. El que importa és que ha estat capaç de dir-les i que algú les ha sentides. N’hi ha d’altres que en no tindran pas l’oportunitat. Els faran callar. Cridaran sense obtenir cap resposta. Aquest home de 58 anys ha tingut la veu d’uns quants voluntaris i voluntàries de Càritas, homes i dones que l’han acompanyat i li continuaran fent costat en la seva muntanya russa personal. Alguns diran que són uns “àngels de la guarda”; altres, “uns herois”; uns quants, “unes persones pagades per l’Ajuntament”... Doncs no. Aquells individus només fan el que han de fer coordinats amb col·lectius i institucions civils i religioses: estimar els altres com a ells mateixos. Perquè són, som, persones de carn i ossos que han descobert que la seva vida no és ni millor ni pitjor que la dels altres, sinó que pot tenir sentit amb els altres per molt malament que estiguin. El meu amic Jesucrist sempre em posa una cirereta al pastís que tots estem cridats a menjar en família humana: “Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres. Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres” (Evangeli segons Joan 13,34-35). Resta en la meva memòria la primera escena de trobada a Canovelles amb aquell home de 58 anys. Quan aquell ciutadà dormia la borratxera a la intempèrie de la freda nit. Brut, vomitat, rebaixat, perdut... s’amagava en un matalàs tacat per la misèria i voltejat per un ambient de cruesa i dolor. Han passat mesos. Ara, a l’home de 58 anys li queda molt per caminar. Ha sortit de l’hospital, ha deixat de beure, viu a l’habitació d’una pensió que regenta una dona que té un bon cor, va venir el dissabte passat a un dinar de germanor de la parròquia, continua recollint cartrons i ferralla per aportar diners... I espero que arribi a recuperar el significat del camí.

Són, som, persones de carn i ossos que han descobert que la seva vida no és ni millor ni pitjor que la dels altres, sinó que pot tenir sentit amb els altres per molt malament que estiguin

Un home de 58 anys