Que a l’Índia, un país tradicionalment liberal en temes socials, apareguin veus a favor d’unes prestacions mínimes per als seus pobres i, a més a més les apliquin, és una cosa que ens hauria de fer pensar

Un dels darrers reportatges que he vist per internet és An Insignificant Man, finançat per crowdfunding. El reportatge fa una crònica del darrer període electoral a l’Índia, concretament a Nova Delhi. Resulta que a l’Índia també va haver-hi privatitzacions de companyies energètiques públiques. L’any 2002 van privatitzar la companyia d’aigua i la companyia d’electricitat. Se’n recorden de les privatitzacions del govern espanyol durant la darrera dècada del segle passat? Telefònica, Tabacalera Espanyola, Endesa, Logista, Aldeasa, Trasmediterrània, Ibèria, Repsol, Indra... La llista foira tan llarga com l’empobriment d’un estat que ràpidament es quedava sense algunes companyies que després li podien haver donat beneficis per capejar la crisi i s’anava submergint en una pobresa preocupant. La raó que es va esgrimir a l’Índia fou la mateixa que aquí: si es privatitzaven hi hauria lliure competència i s’abaixarien els preus per als usuaris. La conclusió que s’ha de treure és clara: el moviment fou un moviment mundial i no se’n va salvar ni la Generalitat de Catalunya, que el 2012 va privatitzar Aigües Ter-Llobregat. Quin fou el resultat? El resultat a Delhi fou el mateix que aquí: un augment continu dels rebuts per als usuaris. Aquesta situació es va produir perquè el dogma liberal de la lliure competència pot valer, per exemple, per a les discoteques o les fleques, però no per a les companyies energètiques que ho tenen molt fàcil per actuar a la pràctica com un monopoli i apujar preus... El reportatge parla de com es compra el vot a l’Índia amb la distribució d’alcohol i aliments entre els més pobres abans de les eleccions. El més bo del cas és que qui ho fa és el Partit del Congrés, és a dir, el partit que va liderar Mahatma Gandhi fa 70 anys, un home amb una ètica a prova de tot i un humanisme profund que va guiar l’Índia fins a la seva independència l’any 1947. En afers de corrupció, doncs, les maquinàries de partit no són fiables ni quan tenen els pedigrís més respectables i cal sotmetre-les al control constant del vot i de l’ètica. En aquests context sorgeix el nostre home insignificant, que comença a liderar manifestacions en contra de la pujada de les factures, si fa no fa com quan aquí es produïa el moviment dels indignats. Diferents països, amb problemes semblants, tot va lligat. En un món global les tendències també són globals, però les respostes són diferents. Tot sembla indicar que aquí encara no ha aparegut un home insignificant com el que va aparèixer a Nova Delhi. L’home insignificant comença a tenir adeptes quan en el més pur estil Gandhi protagonitza una vaga de fam en contra de l’apuja de les taxes i incita els més pobres a estripar factures... I decideix presentar-se a les eleccions. La contesa electoral no resulta pas fàcil, ja que algú contracta uns assassins perquè atropellin una dona que va als primers llocs de la llista i, a hores d’ara, l’atropellament roman immune. La dona va morir. L’home insignificant queda segon a la contesa electoral, però el Partit del Congrés li dóna l’alcaldia de Nova Delhi. No ho fa amb bones intencions, ja que s’alia amb la tercera força i bloquegen l’apartat més important del seu programa: donar 700 litres d’aigua mensualment de franc als més pobres. Perd les següents eleccions, però guanya a les darreres i, finalment, realitza el seu programa: els més pobres tenen garantit un mínim d’aigua cada mes de franc. No a tot arreu han estat de tanta sort... A casa nostra la caixa de les pensions es va dedicar a salvar els bancs 15 dies després d’unes eleccions a la Generalitat on el partit que va emprendre aquesta acció advertia que, si ens fèiem independents, ens quedaríem sense pensions: viure per veure. Per què aquesta febre privatitzadora s’ha produït aquests darrers 25 anys? Com hem arribat a una situació en què els governs donen més importància a salvar grans empreses privades amb fons públics que a garantir les prestacions socials? La lluita entre la utopia social del comunisme, corrompuda a l’extingida Unió Soviètica, i la cobejosa cobdícia dels més rics del món capitalista es va decantar a favor dels segons el 1990. Fins aleshores, durant el període que va de 1945 a 1990, l’existència a l’altre cantó d’un règim on tot era públic obligava a mantenir un cert estat del benestar per evitar el risc de contagi revolucionari i –curiosament– fou en aquest anomenat estat del benestar on es va viure millor. La caiguda de la utopia comunista fou per errades intrínseques de disseny o per factors que no li eren sistèmics? Descriure per què aquella utopia s’esberla i cau estrepitosament requereix un article sencer; les causes de la caiguda del règim soviètic no són les que ens han estat esgrimides des dels EUA o la Gran Bretanya, sinó que foren molt més sorprenents, menys apriorístiques i molt poc explicades a Occident per la historiografia britànica que encara estava massa condicionada per la batalla ideològica i tendia –i encara hi tendeix– a explicar-ho ideològicament. La Rússia profunda encara ens és una gran desconeguda, no els entenem perquè no els coneixem. Les causes de la caiguda del comunisme s’han d’explicar més en clau de psicologia social que de teoria política i econòmica. El que sí que ens interessa per la part que ens toca és que la caiguda del mur de Berlín el 1989 obre una nova etapa. En aquest nou escenari on els rics ja no tenen por del comunisme caigut tornem al liberalisme radical del segle XIX. Altrament dit: com que s’extingeix el perill revolucionari i la por que va sembrar entre els poderosos d’Occident, s’imposa la cobdícia desenfrenada i és en aquesta etapa on ara ens trobem. Aquest panorama fa entrar en l’ostracisme les socialdemocràcies europees que ja s’havien anat desgastant per anys de govern des de 1945 i arribem a un 2019 on als EUA l’1% dels habitants té el 40% de la riquesa total de la nació. Els ingressos d’aquest 1% s’han gairebé triplicat en els últims 30 anys. Mentrestant, el 80% que es troba just per sota d’aquesta minoria, només posseeix un 7% de la riquesa del país. A Espanya l’escletxa entre rics i pobres també es fa cada cop més gran. Pel que es veu, no n’hem après, perquè durant aquests 11 anys de crisi no sembla que acabi d’haver-hi un moviment social que tingui prou força per retornar-nos a unes garanties socials bàsiques, la millora dels números de les grans empreses no sembla que hagi d’arribar al ciutadà. Estem tornant als temps d’Oliver Twist escrit per l’excels novel·lista anglès Charles Dickens entre 1837 i 1839. Altrament dit, la batalla que el president Reagan i la primera ministra Thatcher van guanyar a les utopies sembla que continua guanyant-se, però només per omplir les butxaques dels qui ja les tenen molt plenes. Quan l’any 1982 a la Guerra de les Malvines Margaret Tatcher va donar ordre al submarí HMS Conqueror de torpedinar el creuer argentí General Belgrano i va provocar la mort de 323 mariners argentins no solament s’ensorrava un vaixell, aleshores no ens n’adonàvem, senzillament ens picàvem el pit per aquells pobres joves sacrificats en el que recordava una vella guerra colonial del segle XIX entre britànics i argentins. Però, a aquella dama de ferro a qui no li tremolava la mà per mantenir el control imperial en unes illes perdudes a la fi del món, tampoc no li tremolaria la mà més tard per desmuntar les garanties socials dels ciutadans. Aquell torpede presagiava un ensorrament encara més gran: amb ell es va ensorrar també el benestar d’àmplies capes de treballadors de tot el món i encara no ha aparegut l’arquitecte que ens ajudi a refer l’edifici amb unes bigues prou sòlides. Que a l’Índia, un país tradicionalment liberal en temes socials, estiguin apareixent veus a favor d’unes prestacions mínimes per als seus pobres i, a més a més les apliquin, és una cosa que ens hauria de fer pensar.

Que a l’Índia, un país tradicionalment liberal en temes socials, apareguin veus a favor d’unes prestacions mínimes per als seus pobres i, a més a més les apliquin, és una cosa que ens hauria de fer pensar

Un home insignificant