Un minut recordat tota la vida
Dimarts al matí. La senyora Matilde Saborit i Huertas (Granollers, 1924) m’obre la porta de casa seva i em convida a passar al menjador on m’espera també la seva filla Neus. Fetes les salutacions, la conversa se centra en coneguts comuns –Granollers és petit!– i tot seguit sortim a l’eixida per xerrar d’acord amb els protocols de la pandèmia.
Menuda i d’aspecte fràgil, la senyora Matilde forma part del grup de granollerins i granollerines que han respost a la crida de l’Arxiu Municipal i Can Jonch per la campanya “Contra l’oblit. Crida a la memòria del bombardeig”. Ideada per Helena Pielias, busca recollir testimonis (orals, escrits…) d’aquell dia tràgic. Fins ara, la crida s’ha resolt amb el testimoni de 15 persones, que se sumen als més de 50 ja recollits anteriorment. La Matilde –“no cal que em tracti de vostè”, em diu– desgrana els seus records i diu al periodista que va néixer “al carrer dels Civils”, o sigui, el carrer Conestable de Portugal, on hi havia la caserna de la Guàrdia Civil. De família humil, el seu pare, Joan Saborit i Gendra, va ser un dels fundadors de la Cooperativa La Vallesana. La seva mare, Neus Huertas i Martras, va treballar a Can Comas i a Can Sauquet.
La petita Matilde va estudiar a l’Escola Lliure de la Unió Liberal. Quan recorda el seu pas per allà, se li il·luminen els ulls: “Vaig passar uns anys fantàstics. Les classes eren en català, menys el dijous a la tarda, que fèiem castellà. Era l’única escola mixta i l’única amb un ensenyament diferent. Recordo els mestres Joan Montaña i la seva dona, Maria Tuset, en Manuel Fabregat i l’Aureli Font, que ens feia música. Sovint sortíem d’excursió a Barcelona, Canovelles…”
Aquesta feliç etapa de la infantesa es va frustrar pel bombardeig del 31 de maig de 1938 per part de l’aviació feixista. Rememorar-ho esgarrifa: “Eren les 9 del matí i em trobava tot just al mateix lloc que estem ara vostè i jo, i a punt d’anar a escola. Vaig sentir un fort soroll de motors. Vaig veure uns avions que volaven i vaig cridar: “Mira, papa, cinc avions.” I el papa em va dir: “No m’agraden gens aquests avions; em fan mala espina.” Passats uns minuts, vam sentir les bombes. Ja no vaig anar a escola i el papa va sortir corrents cap al carrer del Lliri, on vivia una tieta, però afortunadament no li havia passat res. A casa tots estàvem bé i vam celebrar –coses de la vida– la fortuna que havia tingut el meu germà Josep. Ell treballava a la Cooperativa La Vallesana i tots els dies de l’any comprava el diari al quiosc de la plaça de Can Sínia, però aquell dia no va fer-ho perquè s’havia posat malalt el dia abans. I encara hi van passar més coses. Tot just al camp a pocs metres de casa va caure una bomba… que no va esclatar! Passats uns dies, vaig veure les destrosses i anys després, quan em vaig prometre amb qui més tard seria el meu marit, em vaig assabentar que aquell dia va morir la seva germana Maria, de 12 anys”.
Acabada la guerra i després de comprovar la pena que li causava veure la seva estimada Unió Liberal ocupada pels falangistes, va posar fi als seus estudis al Col·legi Ferrer i Guàrdia. Allà va conèixer Joan Triadú, l’educador jove que va traslladar al seu dietari les vivències d’aquells dies (Dies de memòria (1938-1940). Diari d’un mestre adolescent (Proa, 2001)). Seguint les passes de la seva mare, va treballar a Can Comas i va aprendre a brodar, ofici que va fer i transmetre fins els 82 anys. També va estar a l’empresa EGA. Casada amb Josep Martí i Plana, que havia treballat a Manufactures Vallès, el matrimoni va tenir una filla, la Neus.
Vídua des de fa 29 anys, té dos nets (l’Anna, de 44 anys, i l’Oriol, de 42) i quatre besnets (l’Arnau, de 9 anys; la Ivet i la Carlota, de 7, i l’Aleix, de 5). La seva família està vinculada al futbol granollerí de manera molt estreta. Cristòfol Martí i Batalla va ser jugador internacional i va formar part del FC Barcelona (1924); el seu sogre, Joaquim Martí i Batalla, va ser president del Granollers Sport Club (1934); el seu marit hi va jugar; el seu net Oriol Vila i Martí va començar a jugar als 6 anys a l’EC Granollers i després de passar pel Barcelona, Manlleu i Vilassar va tornar de nou a l’EC Granollers, on va ser el capità i s’hi va retirar. I finalment, el besnet Arnau Vila i Muntal juga als equips infantils de l’EC Granollers.
Abans de marxar, pregunto a la Matilde què en pensa de l’actual realitat política de Catalunya: “Jo crec que hem de ser independents. Sempre ens han aixafat. És una vergonya el que està passant.”