El sobiranisme no es pot permetre que no s’aïllin i es condemnin de manera inequívoca els darrers brots de manca de civisme

No és fàcil per a un govern gestionar una situació com la que hi ha plantejada a Catalunya, per a la qual no s’albira cap solució que pugui satisfer tots dos bàndols alhora. Al contrari. És molt i molt complicat. Però el que tenim entre les mans és tan gran i tan transcendent que cal treure imaginació d’on sigui per tal de començar a posar fil a l’agulla i deixar-nos estar de tot allò que no sigui substancial. I, tanmateix, s’observa un distanciament que es va fent cada cop més acusat entre la societat civil i el govern, produït per l’actitud dels nostres representants polítics d’ençà de la recuperació de les institucions després del 155, actitud que les bases comencem a no compartir. És una actitud marcada per un devessall de gesticulacions i missatges retòrics que intuïm ben buits de contingut. Què vol dir, per exemple, que “anem fent república”? Quin és el concepte que té al cap el president Torra? Com s’hi va cap a aquesta república? En què notem o notarem en els pròxims temps que, efectivament, avancem o, si més no, que s’hi fan intents reals? I què vol dir, exactament, “aplicar els resultats del Primer d’Octubre?”. En quines accions es concretarà, això? Amb quins recursos i amb quins suports exteriors? O és que només són missatges per a apaivagar les feres? Són preguntes que comencen a repicar de manera insistent dins el cap dels partidaris de la independència, que comencem a no entendre res i a témer, per tant, que ens estiguin intentant engavanyar amb frases retòriques que permetin guanyar temps a un govern desorientat i desunit que no troba el desllorigador per tirar endavant el projecte de manera efectiva. Jo comprenc que els polítics no sempre poden dir tota la veritat, però el que no es pot fer tampoc és actuar com si fóssim beneits, tots plegats, i no ens adonéssim del que està passant. Entre altres coses, perquè això comporta el perill d’introduir una distància excessiva entre la societat civil i els seus representants, que l’han de mantenir motivada a través de les seves accions polítiques i, per tant, de desactivar, en part, una societat, encara avui, completament endollada al projecte sobiranista i amb unes ganes de tirar-lo endavant que és imprescindible conrear perquè no es desinflin. L’expressió “anem fent república” sona a no res si, paral·lelament, les accions són purament simbòliques, com ara fer veure que no s’acata la suspensió dels diputats absents, però, alhora, adoptar-hi unes mesures que tenen el mateix efecte que acatar-la, i presentar-les com si fossin qui sap què. En definitiva, disfressar els acataments de desobediència i llençar-los a les feres perquè ens anem entretenint rosegant-los. Per una altra banda, “aplicar els resultats del Primer d’Octubre” tampoc no és creïble quan es demana paral·lelament la celebració d’un nou referèndum. Són contradiccions que poden tenir un sentit si s’expliquen bé, però que fan pudor de socarrim si es llencen en el buit. La gent del carrer comencem a trobar a faltar passes eficaces cap a l’objectiu final per part de les tres forces independentistes. I el primer dèficit que observem és que no són capaces de superar les mesquineses del partidisme. El segon és que sembla que se’ns vulgui fer passar bou per bèstia grossa. I crec que la comunitat sobiranista té tantes ganes de confiar en els seus polítics que agrairia un acte de sinceritat per part d’aquests, encara que el missatge fos decebedor en primera instància. Tan difícil és reconèixer que les coses s’han posat molt difícils i que, de moment, es veuen obligats a acatar l’autonomia per gaudir d’una treva que els permeti refer una estratègia comuna i possible? Aquest seria un missatge creïble i amb una mirada realista posada en el futur. Un missatge que la majoria entendria i estaria disposada a acceptar si el llancessin tots units i amb una sola veu. Perquè és urgent també que els nostres representants actuïn a la una i que expliquin el que fan i el que diuen de manera entenedora perquè, ara com ara, som molts els qui no entenem res. De moment, el dia 1, les dues màximes autoritats del país ja van haver de suportar estoicament a peu dret i en persona alguns parlaments que qüestionaven la sinuosa línia que segueix el govern, que envia mossos a atonyinar sobiranistes, mentre que el president encoratja la meritòria acció dels CDR, per cert, amb paraules no gaire afortunades. I, a propòsit d’això, permeteu-me fer un parèntesi per denunciar una cosa molt important que no hauríem de consentir: resulta que, amb una lenta progressió ascendent, van sorgint brots de manca de civisme –crec que no se’n pot dir violència– en les concentracions independentistes. Si es tracta de provocadors de signe contrari camuflats o no, no ho sabem. És possible. I, fins i tot, probable. Però el que no es pot permetre el sobiranisme és que no s’aïllin i es condemnin de manera inequívoca aquests casos. Tots. Sistemàticament. Per tal que quedin en evidència i ben distanciats del moviment, que encara avui pot sentir-se ben satisfet del grau de civisme demostrat, malgrat el que diguin les veus vociferants que estem acostumats a sentir desbarrar. I el comunicat oficial dels CDR després dels fets d’aquest Primer d’Octubre, lamentablement, va ometre dur a terme aquesta condemna. Els nostres representants polítics necessiten molta imaginació, molta perícia, molta cintura política i, sobretot, molta honestedat perquè els independentistes puguem continuar brindant-los el nostre suport. I perquè continuïn tenint, sobre els seus partidaris, l’ascendent necessari per proposar-nos accions que ens engresquin i, sobretot, per evitar que esdevinguin violentes, podrien començar per mostrar unitat i evitar-nos espectacles lamentables com els provocats arran de l’ultimàtum del molt honorable al president espanyol, els desacords de dijous passat en el tractament de la suspensió dels diputats absents o l’obcecació de la CUP de fer propostes intrèpides sense explicar com es podrien dur a terme i mantenir-les en el temps ni a quin preu. Són actituds que només serveixen per a donar carnassa a Cs i al PP, que les aprofiten per a fer-ne festa major. Caldrà que els nostres representants recordin que ho són i que gaudeixen d’una majoria absoluta al Parlament per aconduir-nos fins a la consecució dels objectius finals i perquè ens van prometre unes coses que, ara com ara, no encerto a veure concretades en fets efectius ni, com a mínim, en actituds que marquin tendències. Tan sols veig desorientació, dispersió, brindis al sol i actes simbòlics, que també són necessaris, però que esdevenen insuficients quan no van acompanyats de res més. I una reflexió final: no banalitzem els exabruptes populistes de la senyora Arrimadas. Si una cosa van deixar clares les eleccions del 21-D és que si no hi ha unitat de l’independentisme, el perill d’un govern presidit per la senyora en qüestió és ben real. Com també és ben real –just és dir-ho– la impossibilitat de materialitzar-se si, en canvi, les forces independentistes viatgen juntes i ben cohesionades. Penseu-hi, senyors i senyores diputats i membres del govern. Teniu una responsabilitat enorme. Tan enorme com el perill que ens assetja. Heu de fer un esforç. Inexcusablement.

El sobiranisme no es pot permetre que no s’aïllin i es condemnin de manera inequívoca els darrers brots de manca de civisme

Un moment: cap on anem?