Sembla que impera aquesta lògica: si ja està brut, embrutar una mica més no hi fa res. És veritat que quan t’acostumes a espais nets i mantinguts costa més embrutar-los, com si aparegués un sentiment de culpabilitat, però si està brut ja no ve d’aquí

Al bonic poble costaner de l’Escala hi ha un carrer anomenat ronda de la Mar d’en Manassa amb vistes a un esplèndid mar blau turquesa i l’illot del Cargol, símbol de la població. Sovint en veiem imatges a l’espai El Temps de TV3, que envia el reconegut pintor escalenc Lluís Roura. Doncs bé, aquest espai, amb una franja de verd i roques esquerpes és un lloc privilegiat: gent que passeja, corre o simplement gaudeix del paisatge. Seguint enllà pots arribar a Sant Martí d’Empúries, amb unes platges i vistes de primera. La llàstima és que els darrers anys aquest petit paradís s’ha convertit en un pipicà improvisat. Els caminants han de saltejar excrements i orins si volen estalviar-se una trepitjada fora de lloc. També cal dir que hi ha amos que els recullen i hi tiren aigua, però ja se sap que en aquestes coses tot depèn de la quantia i la densitat. L’evidència acaba fent-te pensar que els educats estan sent minoritzats. Hi ha dies a l’estiu que és tal la gernació de gossos lligats i deslligats que ja a partir de les 7 del matí has de mirar bé on poses els peus. No pots despistar-te contemplant la costa emmirallada al mar amb barquetes de pescadors com si fossis un vell iber o un poeta grec. Podries tenir un ensurt. Hi ha cantonades ennegrides per l’agressió àcida i fa angúnia entrar al forn de pa i veure el portal ben tacat. Normalitzem coses que no hauríem de normalitzar. Ara gairebé tots els pobles i ciutats de Catalunya tenen trams semblants. S’ha universalitzat el carrer orinal. Fins i tot hi ha llocs, com a la capital, on la brutícia canina competeix amb la humana. Ho podeu comprovar visitant llocs com els jardins de Rubió i Lluch davant l’antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona. Just al costat de l’Acadèmia de Farmàcia de Catalunya i la Biblioteca Nacional. No deixa de ser esperpèntic, fórmules magistrals per preservar la higiene i la salut, llibres per nodrir els cervells i aromes d’urinari a l’aire lliure. Tot un collage de la nostra realitat. La imatge que donem sembla dir: en aquest país, es pot marcar territori gairebé on es vulgui, hi ha barra lliure. Només falta reclamar el mateix dret per als humans. Segur que si ho fes jo, em cauria una multa. Però posats a reclamar drets i oblidar deures, per què els homínids no hem de tenir el mateix dret que un petaner? Deu ser per aquesta imatge que donem de país brut i deixat, que fa pocs dies em vaig encarar amb un turista francès. Ell i la seva senyora anaven en bicicleta i es van parar a descansar en un parc infantil. Es veu que a l’home, de cop i volta li van venir ganes d’orinar i, de cop, es posa a fer-ho al costat del tobogan infantil. No vaig poder estar-me’n i li vaig dir si al seu país també ho feien així. Crec que se li va estroncar una mica, però va venir a dir-me que no n’hi havia per tant, que també hi havia papers pel terra. Sembla que impera aquesta lògica: si ja està brut, embrutar una mica més no hi fa res. És veritat que quan t’acostumes a espais nets i mantinguts costa més embrutar-los, com si aparegués un sentiment de culpabilitat, però si està brut ja no ve d’aquí. La llibertat, per a alguns, consisteix a fer les necessitats del petaner o pròpies on et vingui de gust, sempre que sigui a casa dels altres. De fet, vaig tenir sort, perquè l’home i la seva dona van marxar un pèl avergonyits. La muller fins i tot el va esbroncar. Però em podria haver trobat amb algú que m’engegués a pastar fang o fins i tot que m’amenacés violentament, perquè avui demanar civisme comporta certs riscos. Per això molta gent opta per fer veure que no veuen res, els primers, la policia local. I parlant de marcar territori, podem dir que al nostre país no només ho fan els cànids i algun ciutadà matusser. El govern preeminent, el que mana de veritat, també marca i el d’aquí ressegueix. Després de dos anys dient-nos per terra, mar i aire que el govern de tothom es dedica a treballar pels problemes reals dels catalans, en comptes de practicar la queixa permanent, les xifres venen a demostrar que continuem a la cua de les inversions per no perdre la tradició. Ens tenen ben marcats, però a la llista negra. Vaja, que a Madrid, sense que calguin consorcis, ni taules ni comissions específiques, acaben rebent el doble d’inversions. A la Catalunya real les promeses són paper mullat. A la Catalunya real el 2025 el govern central ha invertit 162 eurets per persona; a Madrid, 452 euraços! Si mireu anys anteriors igual o pitjor sempre, però aquest 2025 i el present 2026 són els anys de la promesa més gran d’inversions de la història. Se’ns pixen, literalment. Podríem parlar de Rodalies i d’Adif, altres exemples d’eficàcia de la Catalunya real remullada. Millor que no parlem ni del sistema educatiu, ni de la sanitat, ni de l’habitatge, ni de la burocràcia expansiva que extorsiona pagesos. No cal, el país està prou marcat a manca de pluges, a glòria d’incendis i a falta de bombers. El que cal ara és optimisme, diuen. A mi el primer, ho reconec i m’autoinculpo. Menys queixar-se i anar per feina. Com ho fan a Madrid i s’ho cobren. Allà tenen fama de pencaires, amb el rei al davant i els tribunals que no paren. Siguem optimistes, tornem a pagar per l’AP-7. Hem de fer com ells, que sempre s’ho han pagat tot. Prou de plorar tot el dia! No ens queixem dels nostres governants tampoc, de com de bons són negociant. Mirem endavant! També ens marquen el camí. Els podem agrair que ens obren el circ cada dos per tres, ara pel papa de Roma, ara pel Tour, ara pel Mundial i ens posen teles gegants a les places per celebrar les victòries de la roja.

Sembla que impera aquesta lògica: si ja està brut, embrutar una mica més no hi fa res. És veritat que quan t’acostumes a espais nets i mantinguts costa més embrutar-los, com si aparegués un sentiment de culpabilitat, però si està brut ja no ve d’aquí

Un país ben marcat