De les petites vivències tothom en traiem una utilitat i l’hem de saber viure

Un cop més, he pujat al cim del Puigsacalm, en aquesta ocasió des de Joanetes (la Garrotxa), per la canal dels Ganxos. Feia anys que no ho feia i en tornar a Joanetes, de cop i volta, he notat com em sortia un nuvolet petit i agradable de la motxilla dels records que sempre portem a sobre. Pel poble, no hi ha gairebé ningú, la soledat s’ha fet la reina i m’ha vingut de gust seure al terra repenjant-me en una paret escalfada pel sol, tancar els ulls i recordar uns nens i nenes que vivien en aquest petit poble. Fa un temps llarg –no recordo exactament on era–, hi havia un grup d’unes vint criatures de 7 o 8 anys amb les seves professores esperant que els anessin a recollir. Els vaig veure, vaig trobar una guitarra i vaig preguntar: “Puc tocar?” La màgia de la música! Encara no havia tocat tres notes que ja estaven tots al meu voltant. La cosa es va anar animant i els tres quarts d’hora que va trigar l’autocar van estar cantant i ballant. El ball del Pepet i la Pepeta va ser el més divertit i l’espera se’ls va fer curta. Va arribar l’hora de marxar, vaig endreçar la guitarra i allò que passa sempre, els infants que s’ho han passat bé i estan contents no es volen acomiadar i, en aquell cas, va acabar que els havia de donar la meva adreça perquè sí o sí m’escriurien. Quina va ser la meva sorpresa quan al cap d’uns dies vaig rebre una carta amb vint frases firmada per tots i per la senyoreta, que va ser qui es va encarregar d’unir-los en un escrit. A partir de llavors, durant un bon grapat d’anys, aquelles criatures em van escriure i evidentment jo els hi contestava. M’ho vaig passar molt bé llegint les seves ingènues aventures, els seus problemes i pensaments. En una altra ocasió, tot passant per Santa Maria de Besora (Osona), em vaig quedar una estona asseguda en un banc al costat mateix d’uns gronxadors i, com gairebé sempre, duia la màquina de fer fotos penjant. No hi havia ningú més. En aquestes que arriba un nen, també de 7 o 8 anys, amb un Chupachups de mida XXL a la boca i es posa a fer cabrioles en unes paral·leles que hi havia gairebé al meu davant. Ell anava fent piruetes i mirant-me. I li vaig dir: “Em deixes que et faci fotos?” Com que tenia la boca ocupada em va dir que sí amb el cap. Li vaig fer algunes fotos i li vaig dir que li n’enviaria. “Digues-me on vius i te les enviaré.” “No soc d’aquí, estic amb els meus pares a casa de la meva senyoreta que viu en aquella casa.” “Doncs allà te les enviaré!” Quan les vaig revelar –fins i tot, d’una en vaig fer una ampliació de 30x40–, li vaig enviar. Al cap d’uns dies, vaig rebre una carta des d’Alpens (el Lluçanès). El sobre estava escrit amb lletra de nen però a dins escrivia el seu pare. Em donava les gràcies per les fotos, però sobretot perquè li havia ensenyat al seu fill que la paraula donada es compleix encara que sigui a un nen. El nen m’explicava la seva sorpresa a la classe quan la senyoreta li va ensenyar el sobre i li va dir que era per a ell. El nen el va obrir amb molta expectació de tota la classe. La resta d’infants van obrir uns ulls com a plats: “Com pot ser?” Tots es van alegrar per ell. I la professora ho va fer compartir amb tots els amics de la classe. Un altre cop, el bon saber fer de les professores. ‘UN TREN PETITÓ’ I aquí arriba el tren petitó! Una tarda, com tantes, en acabar la classe vaig dir que comencessin a recollir, que era hora de marxar cap a casa. Tal com ho dic, se m’acosta en Pol, un bombonet de 4 anys que em diu: “Vull cantar Un tren petitó!” Li vaig respondre que molt bé, que l’anés cantant mentre es treia la bata, etc. Però va dir...: “La vull cantar amb tu!” “D’acord, doncs, cantem-la tots dos però ves-hi recollint.” “No, però jo vull amb la guitarra!” Li vaig que no podia ser i en Pol va posar la millor de les seves cares d’enfadat, va creuar els braços i va dir: “Cacaculopedopis! Ha, ha, ha!” Em vaig haver de girar perquè no em veiés riure. Per fi, vam sortir tots de la classe. Quan vaig anar per marxar, al pati em va aturar una mare, vam seure en un banc per parlar i veig que en Pol em mirava d’un tros enllà. De mica en mica, com qui no vol la cosa, s’anava acostant, va fer la volta per darrere meu i per fi va venir directe a fer-me un petó i marxar corrents. De les petites vivències tothom en traiem una utilitat i l’hem de saber viure. Dels nens i nenes sempre he après coses: la seva espontaneïtat plena de sinceritat, d’ingenuïtat, de generositat que et donen donant-los tan poc i que al llarg dels anys anem perdent. L’agraïment expressat amb un petit mot, un somriure o un petó. Des de sempre, hem de vibrar per tots els moments que ens omplen el cor, són part del nostre bagatge, són aquell núvol que portem a la motxilla de la nostra vida i potser, un dia qualsevol, amb els ulls tancats prenent el Sol, et passa pel cap Un tren petitó.

De les petites vivències tothom en traiem una utilitat i l’hem de saber viure

‘Un tren petitó’