Una altra alarma: les alzines seques del Montseny
Les alzines dels vessants vallesans del Montseny es marceixen i tenyeixen de marró i ataronjat la muntanya. Tal com informa EL 9 NOU en aquesta edició, es tracta d’un fenomen inèdit, si més no en els darrers cent anys. Experts tan reconeguts com el científic ambiental Martí Boada, de Sant Celoni, o la científica de Palautordera Mireia Banqué, del Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) de la Universitat Autònoma, no se’n saben avenir. Tots dos coincideixen que es tracta d’un episodi molt poc habitual perquè les alzines són arbres molt resistents.
Les alzines del Montseny pateixen la dura sequera que està devastant boscos i conreus des de fa mesos. La mateixa sequera que empeny fauna salvatge com els cabirols o els porcs senglars a buscar aigua als camps cultivats, destrosses que porten a coll els pagesos. La mateixa sequera que ha fet avançar la verema setmanes abans del que és habitual. La mateixa sequera que asseca gorgs i rierols i que ha buidat els embassaments de les conques internes a només el 39% de la seva capacitat.
Les sequeres són recurrents al Mediterrani. Sense anar gaire lluny, la del 2008 va ser la pitjor dels darrers 80 anys. Però les alzines que s’assequen al Montseny han disparat una altra alarma que hauria de fer reflexionar les autoritats. L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) té enllestit el Pla Especial de Sequera (PES) amb l’objectiu de garantir el subministrament d’aigua a la població. Té cinc estats: normalitat, prealerta, alerta, excepcionalitat i emergència, segons la disponibilitat d’aigua de boca. Si bé una de les determinacions del PES tracta de minimitzar les restriccions als cabals circulants dels rius i assegurar les aportacions d’aigua als ecosistemes i espais naturals –com ara el Montseny– no es pot obviar que entre el 70% i el 80% de la demanada d’aigua és urbana. Caldrà, doncs, utilitzar més l’aigua de depuradores i caldrà implantar un nou urbanisme menys consumidor d’aigua. Una piscina o un jardí amb gespa, a títol particular, o uns jardins sense espècies autòctones o unes fonts ornamentals, de caràcter públic, són capricis que cada vegada costaran més de justificar en aquests temps d’emergència climàtica.