No és veritat dir que tot és un desastre, però tampoc ho seria assegurar que no passa res.

La crisi sanitària desencadenada per l’impacte de la Covid-19 continua viva, amb un alentiment de les dades de contagi però amb un increment encara de defuncions, motiu pel qual és prematur aventurar quan s’aixecaran les mesures de confinament decretades pel govern espanyol a l’empara d’un estat d’alarma que en principi expira l’11 d’abril. Els epidemiòlegs, entre els quals sovint també hi ha opinions dispars, consideren que l’evolució de la pandèmia dibuixa la corba lògica i que, en pocs dies, s’haurien de veure resultats més esperançadors amb un descens progressiu de contagis i, posteriorment, també de defuncions. Però darrere de les estadístiques hi ha persones. Llegir l’extensa llista de defuncions del moviment demogràfic que publica EL 9 NOU a la pàgina 46 és descoratjador. Després de tot el que s’ha viscut aquests dies, en què també han germinat moltes mostres de solidaritat, no seria veritat dir que tot és un desastre, però tampoc ho seria assegurar que no passa res. Passa i s’han de prendre decisions extraordinàries.

L’estrès dels serveis sanitaris al Vallès Oriental és evident. Les condicions de treball, per la pressió assistencial, són extremes. Per això, quan la pandèmia passi caldrà fer una reflexió sobre el finançament de serveis públics essencials. I el de la salut, sens dubte, n’és un.

El coronavirus, però, també tindrà altres conseqüències. Les dades respecte a l’atur registrat al mes de març no apunten res de bo. A Catalunya l’atur va augmentar en 21.833 persones (passa de 395.214 al febrer a 417.047 aquest març) i a Espanya va créixer en 212.265 (de 3.246.047 al febrer a 3.458.312 al març). Si és una dada estadística fruit d’una situació excepcional acotada en el temps, quan l’activitat recuperés el pols s’hauria de revertir. De forma espontània, però, serà difícil. La petjada econòmica serà profunda. Per això és clau el paper de les administracions. El paquet de mesures aprovades, sobretot de protecció per als col·lectius més desfavorits, és necessari, però s’intueix insuficient: caldrà mobilitzar més recursos públics perquè les empreses puguin passar aquest sotrac colossal sense haver d’abaixar la persiana i, alhora, per alleugerir la càrrega sobre els ciutadans. Això també és fer política.