El doctor de Sant Feliu de Codines Joan Petit era una persona amb inquietuds literàries, científiques i polítiques

El gramàtic i químic Pompeu Fabra, fugint dels bombardejos i de l’escassetat alimentària que es patia a Barcelona durant la Guerra Civil, es va anar a hostatjar un parell de temporades a la casa d’estiueig coneguda com a Can Viladomat, a Sant Feliu de Codines. El 24 de gener de 1939 a les 5 de la matinada, ell i la seva família van sortir d’aquesta casa per emprendre el camí cap a l’exili, segons consta en una placa que s’hi va fer posar a la façana de l’immoble ara farà uns anys. Diuen que Fabra va marxar sense cap més roba que la que duia posada. A ningú se li escapa que Pompeu Fabra, el pare del català modern, que el 1918 ja havia publicat la seva Gramàtica catalana, uns anys després, el 1932, amb el seu Diccionari General amb tots els ets i uts, s’havia d’erigir com la màxima autoritat del nostre país pel que fa a la normativa lingüística. Aquell era un diccionari d’urgència i que el país havia de menester. Vaja, que com que Fabra també era químic es va dedicar a estudiar científicament la llengua i va excel·lir. Avui dia encara s’obren debats –poso per cas– de si una sola paraula o la construcció d’una frase són correctes, quan el mètode aplicat és anterior o posterior al Fabra. Des de temps pretèrits, però, ja hi ha hagut aquells que han confegit gramàtiques, sobretot clergues, ja que gairebé sempre han sigut els membres de l’Església els únics mortals a tenir la sort de gaudir d’una preparació acadèmica adequada i, per tant, s’hi han vist amb cor. Ells han estat –i no tan sols aquí sinó arreu dels països occidentals– els qui han mirat de posar en solfa la llengua. Vegem-ne algunes mostres històriques: El 1487 els pares gregorians Bernat Fenollar i Jeroni Pau van escriure un treball inèdit, Regles d’esquivar vocables o mots grollers o pagesívols. El 1676 el prevere Llorenç Cendrós també va gosar fer la seva, que de forma ben explicita va titular Gramàtica cathalana breu i clara. El 1743 l’eclesiàstic Josep Ullastre també crea el seu treball inèdit Grammática cathalana embellida amb dos ortografies, treball on es fa palès la forta dependència de la gramàtica escolar llatina. El 1803 els eclesiàstics Joaquim Esteve, Josep Belvitges i Antoni Juglà van editar a la oficina de Tecla Pla, a Barcelona, el Diccionari trilingüe català-castellá-llatí, obra de la qual modestament he de dir que jo mateix en posseeixo un original del primer tom –el de l’A a la G– i que em va venir per herència familiar. I el 1815 el reverend barceloní Josep Pau Ballot publica la seva Gramàtica i apologia de la llengua catalana, que va provocar fortes polèmiques i influí en posteriors tractats gramaticals de la renaixença. LA GRAMÀTICA D’EN PETITÉs el 1823 quan el doctor santfeliuenc Joan Petit i Aguilar acaba la seva obra que havia començat el 1796: Gramática Catalana predispositiva per la mès fácil Inteligéncia de la Española i Llatina. Disposada En fòrma de Pregunta, y Resposta, Per un Pare que desidja enseñar á sos fills el modo de pronunciar en escrits lo Idiome Catalá, conforme vuy se parla (sic). Però no serà fins al 1839 que gràcies al seu net, el també metge i escriptor Ignasi Petit i Riera, íntim amic del literat Pau Piferrer, li fa a mans la Gramàtica Catalana del seu avi ja difunt, així que Piferrer la duu a la Reial Acadèmia de Bones Lletres on queda dipositada. Aquesta obra va ser reeditada amb el títol de Gramàtica Catalana per l’Institut d’Estudis Catalans el 1998, amb l’edició i estudi a cura de Jordi Ginebra i va obtenir el premi Nicolau d’Olwer. El doctor Petit, segons el dibuixant Raimon Cobos El doctor Joan Petit (Sant Feliu de Codines, 1752-1829) va estudiar a la Universitat de Cervera, on es va llicenciar i doctorar en Medicina, per tornar acte seguit a Sant Feliu i quedar-s’hi per sempre. Pertanyia a una nissaga familiar de metges de l’especialitat que avui en dia en diem metge de família. Vuit generacions seguides –gairebé 300 anys– de metges Petit: rebesavi, avi, pare, fill, net, besnet... que van exercir la seva professió ininterrompudament al municipi. Petit era una persona amb inquietuds literàries, científiques i polítiques. Va escriure una Passió en català, titulada Redempció del llinatge humà, on un grapat d’anys més tard en trobem una cita a l’enciclopèdia Espasa-Calpe que diu: “La Redenció de Petit se ha representado con mucho éxito en diferentes teatros de Cataluña.” També va fer un Diccionario poético, que va restar inèdit. I en l’àmbit més íntim de la seva professió, va deixar un parell de memòries sobre temes mèdics, com la que va presentar a la Reial Acadèmia Mèdica-Pràctica de Barcelona el 1795 i el premi de la qual va resultar desert, ja que només va ser ell qui hi va presentar l’únic treball, Trismus nascentium, que tractava d’una malaltia que provoca rigidesa dels músculs de la mandíbula en nounats, generalment com a principi del tètanus. La segona de les memòries es titulava Reparo a las malas calidades que la Academia Médico-Práctica de Barcelona atribuye al yeso parrell. Aquest guix en pols s’acostumava a tirar per sobre del raïm abans de trepitjar-lo, per donar-li coloració. El 1796 va participar en la famosa polèmica ortogràfica del Diario de Barcelona, un debat periodístic dels cercles intel·lectuals que tenien interès per la llengua catalana. Petit va signar els seus articles com a El Niño i el pseudònim en qüestió és força versemblant amb la seva identitat, doncs Niño = Petit. També se li atribueixen, però sense que es pugui constatar del tot, els articles que anaven signats com a mossèn Henric Porug. L’any 1800 Petit va ser nomenat regidor del primer consistori de Sant Feliu, quan el rei Carles IV va atorgar al poble la independència de la baronia de Montbui i li va concedir el títol de vila. En un acta municipal de l’11 de gener de 1801, s’observa com el consistori havia adoptat la llengua catalana en els seus escrits oficials. És possible veure-hi, en aquesta decisió, la mà del doctor Petit? El 1809 era síndic procurador i administrador de l’església parroquial. Petit va morir a Sant Feliu a l’edat de 76 anys i va ser enterrat a la mateixa església parroquial, a la tomba que tenia la seva família, la tomba de Cal Metge.

El doctor de Sant Feliu de Codines Joan Petit era una persona amb inquietuds literàries, científiques i polítiques

Una gramàtica vallesana? Oi tant!