Jesús de Natzaret va morir per la proximitat de la festa jueva de ‘Péssah’, és a dir, de la Pasqua

Des de la meteorologia poètica, el mes d’abril suposa l’inici de la primavera. Com diu la dita: “Els ocells tornen a cantar, la primavera acaba d’arribar.” La duresa de l’hivern comença a endolcir-se. De tal manera que “abril acabat, hivern passat”. Encara que ho sabem, no deixa de sorprendre aquest renaixement anual. La nova primavera no porta de seguida les mil flors, ni deixa de tenir dificultats. Però aquestes ja no són la fredor i la mort de l’hivern, sinó promesa contínua de nova vida. Així “abril mullat, de pa en ve carregat” i, “si per l’abril sens tronar, ordi i blat no faltarà”. Fins els trons es converteixen en bon auguri. Hi ha qui diu que la força de la primavera repercuteix profundament en l’ànim de les persones. De tal manera que el ritme de la natura afecta en els nostres humors, i fins i tot en els amors. En resum: “La primavera la sang altera.” L’ànima es fa així espill de la nova estació. Com si l’energia còsmica cisellés el perfil de la psicologia. Però ens podem preguntar: ¿Som nosaltres els qui somriem davant dels nous brots dels arbres, o són aquests mateixos brots el somriure de la natura? En aquesta mateixa línia de reflexió, alguns han insinuat que la vivència espiritual de les persones és un simple reflex del nostre psiquisme i de la natura que ens envolta. És adient aquesta pregunta en un inici d’abril, ja que –i de nou les dites populars ens ajuden– “altes o baixes, per abril les Pasqües”. Els cristians celebren en primavera la Setmana Santa. ¿Serà perquè el fet que recorden –la mort i la resurrecció de Jesús– és un mite que no fa sinó representar el ressorgiment de la terra després de la mort que suposa l’hivern? No sembla aquesta la resposta més assenyada. Si hi ha alguna dada històrica segura sobre Jesús de Natzaret aquesta és, sens dubte, el fet que va morir per la proximitat de la festa jueva de Péssah, és a dir, de la Pasqua. I aquesta el poble d’Israel la celebra en la primera lluna plena de primavera. Així, no és la natura la que determina el temps del mite, sinó la història, la que es troba enquadrada dins d’unes coordenades de calendari. El creient, per tant, es troba lliure per celebrar la fe, veient en la natura un nou i preciós símbol de la història concreta que, transcendint la limitació del temps, s’ha convertit en llum que il·lumina la vida de tantes persones.

Jesús de Natzaret va morir per la proximitat de la festa jueva de ‘Péssah’, és a dir, de la Pasqua

Una nova primavera