“Una novel·la ha de ser un cop de destral al mar gelat”
Dilluns 25 de maig de 2020
Tarda
Setanta-tresè dia de confinament. Una boira espessa embolcalla el Montseny, a la tarda s’obren clarianes. Aquest matí s’inaugura la nova llibreria Ona a Barcelona. És esperançador que en un moment tan complicat per a la literatura –i en especial per a la literatura catalana– obri una llibreria especialitzada en llibres en català. Un espai ampli i modern concebut per ser un dinamitzador de la cultura. Avui, el nostre país és una mica més ric.
El ministre d’Interior espanyol, Fernando Grande-Marlaska, ha destituït el cap de la Comandància de la Guàrdia Civil a Madrid i coordinador de l’operatiu contra el Primer d’Octubre, el coronel Pérez de los Cobos. No ha estat per la gestió nefasta que va fer de l’1-O, és que ara diuen que li han perdut la confiança. Els catalans fa molt que li vam perdre, quan van comprovar en pròpia carn qui era. Ara el pateixen uns altres.
Dimarts 26 de maig de 2020
Migdia
Setanta-quatrè dia de confinament. Sortim a caminar a primera hora i el cel llueix una blavor d’estiu. Ahir va morir, fruit de la violència policial, George Floyd, un home negre, mentre cridava als agents que el retenien que no podia respirar. Això va passar a la ciutat de Minneapolis, a Minnesota (EUA). Però no cal que mirem tan lluny, la Tragèdia de Tarajal (2014) va costar la vida a 15 persones de l’Àfrica subsahariana en mans de la Guàrdia Civil a les costes espanyoles.
Dimecres 27 de maig de 2020
Matí
Setanta-cinquè dia de confinament. De bon matí el dia és clar, però a la tarda creixen nuvolades. Començo a llegir La noia de la resistència del Xulio Ricardo Trigo.
Dijous 28 de maig de 2020
Matí
Setanta-sisè dia de confinament. Surt el sol, però hi ha calitja. Llegeixo un article al diari Ara de la Mònica Planas: Realitat vs. teoria a TV3. És una crítica de la programació d’ahir al vespre. Primer van emetre Tabús, amb quatre persones amb obesitat convidades per parlar de la seva dura experiència i de tot el patiment que els havia significat el sobrepès a la seva vida. Coincideixo amb la periodista quan diu que la part més prescindible del programa és el monòleg humorístic del David Verdaguer. No acostuma a fer-me gràcia. Al contrari, més aviat m’ofèn. I també comparteixo la idea que les entrevistes acostumen a ser profundes i emotives. A continuació feien L’ofici de viure del Gaspar Hernández. Només vaig veure el començament, però em va semblar una mala pensada haver programat un especial on el plantejament inicial, amb paraules del psicòleg convidat, era: “Aprimar-se és superfàcil.” Jo també, com la Mònica Planas, el primer que vaig pensar és si els protagonistes del programa anterior l’estarien mirant. En un moment on l’anorèxia i la bulímia són una gran xacra de la nostra societat, em va semblar molt poc realista i desafortunada aquesta manera d’exposar el tema i me’n vaig a anar a dormir.
Divendres 29 de maig de 2020
Tarda
Setanta-setè dia de confinament. A la tarda cauen quatre gotes. Quan m’arriba una proposta engrescadora no sé dir que no. Estic contenta de formar part del jurat del quart Concurs de narrativa curta d’EL 9 NOU.
Dissabte 30 de maig de 2020
Migdia
Setanta-vuitè dia de confinament. Escolto la gravació d’Instagram del Jordi Folck i la Monica Socias parlant del llibre autobiogràfic de Woody Allen A propósito de nada mentre trec la roba d’estiu de l’armari. M’encanta la capacitat de connectar amb els oients de tots dos. El Jordi té un gran sentit de l’humor, imagino que per això és un fan de Woody Allen. Afirma que una novel·la ha de ser “un cop de destral al mar gelat”, així de gràfic i de clar. En el llibre, el cineasta repassa la seva vida i la seva carrera artística i parla també de les acusacions de pedofília. D’un dia per l’altre, la massa humana pot ensorrar a la misèria algú que ha estat venerant. Després d’aquest tastet tan llaminer m’han agafat ganes de llegir-lo.
Diumenge 31 de maig de 2020
Matí
Setanta-novè dia de confinament. Sortim a fer una caminada fins al Roure Gros i em poso les meves estimades Asics Tiger, que són una peça de museu. Me les va regalar el pare quan tenia 20 anys, després que se’m llaguessin els peus en una marxa. Les cintes de roba blanca identificatives de la marca estan estripades, però les sabatilles blau cian resisteixen estoicament. Continuen pesant tres unces i sent les més còmodes que he tingut i tindré mai. Segurament hi té molt a veure que me les va regalar el pare.