Una resposta política al ‘cas Puigdemont’
La detenció i posterior posada en llibertat de l’expresident de la Generalitat Carles Puigdemont a Sardenya ha estat la notícia del cap de setmana. Puigdemont, que dijous viatjava a l’Alguer per reunir-se amb polítics sards i assistir a una trobada de cultura popular amb destacada presència d’entitats del Vallès Oriental, va ser detingut en arribar a l’aeroport per ordre del Tribunal Suprem. Després de passar una nit a la presó, l’endemà, divendres, la justícia italiana el va deixar en llibertat sense mesures cautelars. L’episodi Puigdemont convida a algunes reflexions.
D’una banda, és un senyal que l’engranatge de la justícia espanyola grinyola: excepte el Suprem i la fiscalia totes les parts consideraven que no hi havia ordre de detenció vigent. El desenllaç italià se suma a les decisions d’Alemanya i Bèlgica, que en el seu moment ja no es van avenir a concedir l’extradició de Puigdemont. Itàlia l’ha deixat en llibertat i, tot i que l’ha citat pel 4 d’octubre, tot apunta que arxivarà el cas.
D’altra banda, i sense excloure el debat de les responsabilitats legals, la qüestió nuclear d’aquest nus és política. La detenció és un entrebanc per a la taula de diàleg, reactivada fa pocs dies. Aquest diàleg, al qual JxCat vaticina poc recorregut, difícilment podrà avançar sense resoldre la situació processal no només de Puigdemont, sinó d’altres encausats i de la resta de persones a l’exili, entre les quals hi ha la secretària general d’ERC, Marta Rovira. En aquest context, la detenció, com en el seu dia ja va passar amb les causes al Tribunal de Comptes contra ex-alts càrrecs de la Generalitat, representa un obstacle. És evident que els indults concedits per Pedro Sánchez van ser un primer pas per tornar a situar el conflicte al carril de la política, d’on mai no hauria d’haver sortit. Aquest moviment, necessari, ara ja es demostra insuficient. Cal aprofundir en la via política per explorar sortides –la revisió de l’anacrònic delicte de sedició n’és una però n’hi pot haver d’altres– que situïn el debat en unes coordenades en què els governs puguin parlar i, alhora, governar. L’episodi de Sardenya no hi ajuda.