Els cors catalans bullen i l’Estat espanyol ja ha perdut Catalunya

Escric tot seguit de conèixer la sentència i sense saber-ne gaires reaccions. Només conec les diferents penes per a cadascun dels sentenciats. El primer que expresso és la meva profunda tristor i la meva solidaritat amb els condemnats i les seves famílies. A aquests, vosaltres que heu patit, patiu i patireu la injustícia i el dolor, la meva solidaritat més empàtica. Tots els catalans, nascuts on sigui però ben nascuts, sentim el dolor i la ràbia per la bilis que un tribunal totalment mediatitzat pels corruptes i malignes polítics de l’Espanya més rància i franquista ha perbocat en les ratlles tenyides de sang coagulada d’aquesta indigna sentència que el món just i democràtic i la mateixa història s’encarregaran de condemnar i rectificar. Pot passar algun temps però, com dieu vosaltres, polítics i magistrats hereus del franquisme, del feixisme més durador d’Europa: “A cada cerdo le llega su san Antón.” I us arribarà, no en dubteu. Escòria pura, mala gent! Nosaltres estem irritats, emprenyats, però no sorpresos, perquè d’aquest estat, amb la seva justícia dependent, els seus piolins entrenats per a la violència gratuïta i premeditada, no es pot esperar res de bo. Estan perduts i ja han perdut Catalunya i la seva bona gent. Bona gent com la que han condemnat amb una de les més grans atrocitats que s’han comés a la península Ibèrica després de la Inquisició i de la dictadura franquista. No sé què està passant ni què passarà al carrer, però ens hauríem de mantenir mobilitzats permanentment fins a la victòria, fins a la independència. Jo estic reclòs per la meva manca de mobilitat i reconec que és fàcil demanar sacrificis als demés, però és la meva obligació. No em puc limitar a lamentar-me, haig d’expressar el que sento i el que faria, si pogués. Ara més que mai, els nostres presos ens marquen el camí. Un altre dia continuarem parlant dels exiliats i dels perseguits. Avui els pertoca tot el nostre escalf, agraïment, solidaritat i retre’ls l’honor que es mereixen. Més directament o indirecta són els que més ens han encoratjat. Ells i elles, a la presó, han crescut. Amb el seu empresonament injust han repicat a sometent i tot el món els ha sentit. No sé si acabaran de complir les penes, tant de bo que no. Tant de bo la justícia europea i internacional espavili més diligentment del que li és habitual i obligui a la justícia (?) espanyola i l’Estat –són el mateix– a alliberar els nostres patriotes víctimes de la seva injustícia i a reparar el mal que han causat a ells i les seves famílies. L’Estat s’ha enfonsat en el seu propi fang en les seves clavegueres. Ah! Juntament amb l’Estat, maleeixo tots aquells que gaudeixen del patiment dels justos: els renegats, els botiflers, els traïdors, els feixistes, la mala gent. No som violents, però es mereixen els pitjors qualificatius que es poden adjudicar a la mala gent. Aquesta és la part més negativa del meu pensament atribolat. No sé si la sentència ha estat per unanimitat o amb vots particulars. En qualsevol cas blasmo el Tribunal Suprem que l’ha dictat. No perquè esperés res de bo d’aquella colla de pallassos amb la toga que els tapa les vergonyes, sinó per haver tingut la mala sang i la maldat de reblar la pitjor de les possibilitats. Potser ells i el dimoni ho celebraran amb cava català. Tant de bo els faci tot el mal possible. I què dir dels Rajoy, Santamaría, Zoido, Cospedal, Millo, guàrdies civils i policies condecorats amb un fastigós escut de medalles? Dels de Cs i Vox no mereix ni la pena d’esmentar-ne el nom. Ara, el Pedro Sánchez no sé què dirà; fins ara res de bo, execrable! Com execrables són el bisbes per la seva prudent complicitat amb la injustícia. Quina vergonya! On trobarem Europa, els seus tribunals de justícia i dels drets humans? Les Nacions Unides? Esperança? No gaire més de la que teníem amb els botxins de l’Estat... El jutge Llarena ha tornat a reactivar l’euroordre d’extradició contra Carles Puigdemont. Es pensa, el tal Llarena, que perquè el Tribunal Suprem espanyol ha dictat sentències condemnatòries contra els membres del seu govern, del president Puigdemont, això ha de fer reconsiderar a la justícia belga la seva decisió de no extradició. Esperem que aquella justícia es mantingui coherent amb el seu criteri. Crec que en tot el món civilitzat preval el convenciment que aquest ha estat un judici polític i també política la seva sentència. La justícia (?) espanyola el que ha fet i està fent és convertir els drets polítics i socials en delictes. O sigui, pervertir la pròpia justícia. Convertir la democràcia en autocràcia. Convertir el dret a la utilització dels nostres diners en malversació, com si els diners que ens roben fossin d’ells. La paraula tumulto ens fa riure perquè en català no existeix i sembla més pròpia d’uns tribunals bananers. Violència? Aquí els únics que van exercir tota mena de violència van ser les forces brutes de l’Estat i els seus caps, policials i polítics, tan covards que ara s’espolsen les responsabilitats els uns contra els altres. Un vodevil esperpèntic però dramàtic que ofereix l’Estat i que tant de bo es pugui representar a tot el món perquè s’hi facin un tip de riure i actuïn en conseqüència. Pràcticament 100 anys de condemna són els que cauen damunt dels nostres patriotes i sobre els ciutadans demòcrates de Catalunya. La reacció ha començat immediatament després de conèixer-se la sentència, continua i continuarà. Especulacions per a més endavant. De moment, els cors catalans bullen i l’Estat espanyol ja ha perdut Catalunya.

Els cors catalans bullen i l’Estat espanyol ja ha perdut Catalunya

Una sentència injusta, pròpia d’un estat decadent