En aquest sentit el postprocés s’assembla molt al preprocés: tornen els temps de resistència

Davant la nova envestida contra la immersió lingüística, algunes consideracions. Una de les reaccions inicials i fins i tot naturals a la sentència del TSJC pot ser treure-hi ferro: “Tant de bo, només el 25% de l’horari escolar en castellà!”. Però aquesta no és la qüestió. Abans que es conegués la notícia, parlava amb un important editor català que opina que s’està seguint la pitjor estratègia possible en la defensa del català, que és la d’insistir en el fet que es parla cada vegada menys. Creu que això demostra que es pot viure sense el català, i que no passa res. Relativitzar la sentència del 25% perquè estem molt pitjor consolida el terreny perdut i és resignar-se a no sumar aquests nous catalans. És aberrant que l’estament judicial es converteixi en dictador de la pedagogia de tot el sistema educatiu. Diu molt de qui va presentar el recurs –recordem-ho, el Ministeri d’Educació de José Ignacio Wert (PP)–, diu ben poc a favor dels jutges –quina novetat–, però sobretot és lamentable que la classe política no hagi sabut aturar a temps la possibilitat de la sentència –asseguren que la llei Celáa la deixa en paper mullat perquè no estableix percentatges per llengües; però ja serà massa tard. La sentència representa una nova ingerència davant la qual cal estendre el parallamps. En aquest sentit el postprocés s’assembla molt al món preprocés: tornen els temps de resistència. Que el govern català asseguri que té “garanties” que l’Estat no demanarà executar el 25% de castellà posa els pèls de punta: a nosaltres ens fa patir perquè ja sabem com se’ns passegen –i si ens hem de guiar pel paperot del PSC, que ja ni parla de “llengua vehicular”, anem arreglats– i a la dreta li posa la catifa per demanar el 155 educatiu si flaira un pèl de desobediència. És una sentència catalanòfoba i uniformitzadora que perjudica, sobretot, els alumnes perquè els dificulta aprendre un idioma. Afecta els monolingües (castellans), però en especial els fills d’immigrants: els limita sovint l’únic espai de contacte amb el català i els impedeix assolir un coneixement que pot ser-los útil per progressar. Sens dubte, l’escola té altres problemes però aquest no és menor. La sentència és un pas més en l’intent de pervertir el català no com una llengua de trobada sinó d’enfrontament. És una sentència senzillament perversa, perquè protegeix la llengua majoritària i margina de nou la llengua minoritzada en un entorn crucial per a la seva pervivència com l’escola. I a més hi col·loca una dosi de castellà, el 25%, que a bona part de la població li pot semblar acceptable si no es coneix el context polític i sociolingüístic real del país. El català ha de tornar a ser un consens de país. I la manera d’aconseguir-ho és creure’ns-ho i dir-nos-ho: consciència i ús (ja ho deia fa uns dies aquí mateix). És l’hora de canviar el relat. Va, qui en fa l’eslògan?

En aquest sentit el postprocés s’assembla molt al preprocés: tornen els temps de resistència

Una sentència perversa