Una sentència que no soluciona el conflicte
La sentència del Suprem sobre el judici de l’1-O ha provocat un sentiment d’indignació i rebuig en una part significativa de la societat vallesana. La condemna per sedició comporta penes que van dels 13 als 9 anys de presó per a 9 dels 12 líders independentistes, entre els quals el paretà Jordi Turull i Raül Romeva, molt vinculat a Caldes, mentre que els tres restants han estat sentenciats per desobediència, motiu pel qual no quedaran privats de llibertat.
El delicte de rebel·lió sostingut per la fiscalia al judici ha decaigut per l’evident absència de violència, cosa que també hauria d’haver exonerat els acusats del de sedició. Les manifestacions multitudinàries però pacífiques i les mostres de resistència no violenta han de ser un dret i no pas un delicte. Per això la sentència és l’expressió d’un fracàs: un conflicte de naturalesa política no es pot resoldre mai a través de la justícia. La resolució hauria pogut desbrossar el camí cap a una solució i, en canvi, ha fet just el contrari: embardissar-lo més. Així ho testimonia la immediata reacció de protesta, amb concentracions ja dilluns, talls de carreteres dimarts i una participació considerable dimecres i dijous a l’anomenada Marxa per la llibertat, una de les cinc columnes de la qual va travessar la comarca. Les diferents columnes confluiran a Barcelona aquest divendres, dia en què hi ha convocada vaga general.
Les protestes al Vallès Oriental, tot i que els talls de circulació a la C-17 i l’AP-7 han alterat el trànsit i han provocat xocs puntuals entre manifestants i policia, han estat pacífiques i no han originat cap incident remarcable. No així a Barcelona i en altres ciutats, on sí que s’han registrat episodis violents. La violència, de tot tipus, cal condemnar-la enèrgicament. No només perquè no despertarà cap complicitat, sinó perquè condueix a un carreró sense sortida.
En aquest context és més necessari que mai que els líders polítics i institucionals estiguin a l’altura i actuïn amb responsabilitat. Si no, les legítimes i participades protestes per denunciar una situació injusta a l’imaginari col·lectiu poden acabar quedant reduïdes a desordres públics. Cal altura de mires: la porta de sortida del laberint per força ha de venir per la política.