La memòria és un múscul que s'ha d'exervitar sempre. I no per mirar el passat, sinó el present

Veus la velleta venerable amb ulleres de cul de got i una boina blanca d’on se li escapen quatre rínxols mal pentinats i gairebé et fa pena que hagi hagut de passar això. Un judici, als 97 anys. Però, és clar, de seguida t’adones de la paradoxa: justícia és el que no van tenir els 10.000 assassinats al camp de concentració de Stutthof, en la Polònia ocupada, on la dona, llavors una noieta, feia de secretària del comandant del camp, el coronel de les SS Paul Werner Hoppe. Un tribunal alemany l’ha condemnat a dos anys de llibertat condicional, en un dels últims judicis que es podran fer a còmplices directes de l’holocaust. És simbòlic, d’acord. I hi haurà qui dirà que, a aquestes alçades, remenar el passat, per una simple taquígrafa, no serveix de res. Però és un acte de reparació per als supervivents, les víctimes de l’extermini i els seus familiars. I també, en essència, és un acte de memòria col·lectiva. “Som memòria, som perquè altres ens recorden. Som la memòria que deixem en els qui ens recorden. El que no es recorda s’apaga, s’esllangueix, mor. La memòria és el que ens dona identitat. Som una suma de records.” Parla Federico García Lorca, a qui Juan Diego Botto està encarnant aquests dies al Teatre Nacional de Catalunya. Una noche sin luna (la millor obra que us heu perdut aquest any, em sap greu, no hi ha entrades) també és un acte de reparació i memòria. De la figura de García Lorca i de tantes persones que encara estan enterrades sense làpida sota els camps d’ametllers. Una exposició al Palau Robert recull els 85 anys d’esforços dels familiars de les víctimes per exhumar les fosses comunes catalanes. Què passarà quan ja no quedi cap germà o fill dels morts a la Guerra Civil? Quan ja ningú grati la terra per trobar els seus familiars a l’Ebre, quan els bancs de sang ja no permetin identificar més noms i cognoms. Oblidarem què va passar? La memòria és un múscul que s’ha d’exercitar sempre. I no per mirar el passat, sinó el present. “La memòria és el que ens dona identitat. Som una suma de records.” És increïble que la vida i la mort de Lorca ens permeti traçar paral·lelismes tan directes amb l’actualitat: sobre la censura, l’homofòbia, l’adotzenament, el discurs de l’odi, els poders fàctics. I l’art. “No només de pa viu l’home. Jo, si tingués gana i estigués desvalgut al carrer no demanaria pa; demanaria pa i un llibre. Bé està que tots els homes mengin, però que tots els homes sàpiguen.” És important el pa, però no menys importants són les roses, crec que diu. Que n’hi hagi a totes les taules. Són dies de compartir i de recordar. Bon Nadal.

La memòria és un múscul que s'ha d'exervitar sempre. I no per mirar el passat, sinó el present

Una suma de records