Potser ho vau fer en nom d'un bé superior, però ens vau enganyar. No ho feu mai més. Perquè ara tornarem a confiar en vosaltres un altre cop

Aquest article no vol entrar a parlar d’una sola cosa amb detall, sinó, al contrari, abordar breument tres aspectes de la nostra actualitat, potser inconnexos, però que em sembla necessari tractar. EXIGÈNCIA ALS POLÍTICS INDEPENDENTISTES En primer lloc, voldria deixar clar que, tal com veiem que va anant el judici, cada cop ens adonem més que la independència era impossible. Si més no, feta d’aquella manera: no hi havia res preparat a l’exterior, la desunió entre les diferents forces independentistes era palmària i, a sobre, el testimoni del major Trapero ens confirma el que ja suposàvem: si s’hagués produït el xoc de trens que s’anunciava des de mesos abans, que en realitat va ser un brutal atropellament d’una carreta de palla per part d’un tren carregat de mercaderies pesants, la policia catalana s’hauria arrenglerat amb l’Estat. Per tant, què teníem per fer la independència? Una pila de gent disposada a sortir al carrer pacíficament a demostrar la seva voluntat política i amb un rebuig explícit a fer ús de la violència. Res més. Una basa molt útil, tanmateix, quan es parla en termes democràtics, però ben fràgil quan es tracta amb un govern disposat a saltar-se la Constitució i a vulnerar drets fonamentals si el que s’hi juga és la sacrosanta unitat d’Espanya. Avui, tenim unes forces independentistes encara més desunides que abans si és que això és possible, tots els líders capaços de dur a terme un procés com el que ens van fer creure que s’havia iniciat molt minvats de forces pels empresonaments, l’exili i les inhabilitacions i, a sobre, el sector unionista profundament mobilitzat i la dreta envalentida i capaç qualsevol cosa. I tot això, a tocar de tres conteses electorals en què ens haurem de tornar a definir i que, per tant, ens obligaran a tornar a decantar-nos per uns líders efectius en els quals no veiem la capacitat de lideratge que posseïen els que avui tenen greus impediments per a actuar. Amb tot, tornaré a votar independentisme. Això, segur. Descarto qualsevol opció que no sigui obertament favorable a l’emancipació de Catalunya. Naturalment, l’abstenció, en aquests moments tan polaritzats en dues opcions contraposades, em sembla una irresponsabilitat. L’única cosa que demano als qui m’han de representar en el futur immediat és que no ens tornin a enganyar. Que no ens tractin mai més com si fóssim menors d’edat. Probablement, el govern que avui és a la presó o a l’exili ho va fer, en el seu moment, perquè no podia imaginar que l’Estat actuaria com ho va fer i necessitava la nostra força al carrer per a forçar la negociació. Ja ho sé. Però és que es van atrevir a jugar amb les nostres esperances i van permetre que molta gent cregués possible el que mai no ho va ser. I que, a uns quants, els trenquessin la cara per això. No ho torneu a fer, si us plau. Jo sé que el cost personal que us ha suposat tot el que ha passat ha estat molt alt i us respecto profundament per això. I desitjo ferventment que la vostra situació i la de les vostres famílies es normalitzi immediatament. Però no deixo de reconèixer que, efectivament, vau enganyar l’electorat. Potser en nom d’un bé superior, però ens vau enganyar. No ho feu mai més. Perquè ara tornarem a confiar en vosaltres un altre cop. I una nova decepció seria difícil d’entomar. Elaboreu uns programes possibles, en què ens expliqueu clarament què fareu. I si trobeu que no es pot aspirar a la independència encara, digueu-ho clarament. El vostre repte avui, indefugible després del caramel que ens havíeu posat a la boca i que ens han fet escopir a hòsties, és fer-nos-ho entendre. No ens torneu a vendre sopars de duro perquè podem disculpar que ho hàgiu fet un cop, però dos, difícilment. ELS OPINADORS PROFESSIONALS La segona reflexió és per als tertulians, opinadors i periodistes contraris al dret a l’autodeterminació de Catalunya, que, ara i adés, ens trobem als mitjans. Si us plau, a la vista de l’evidència que ens dona cada dia el judici, sigueu valents i reconegueu d’una vegada que, a vosaltres, també us havien enganyat. Perquè l’Estat espanyol no ha actuat democràticament en tot aquest afer. Reconegueu que ha barrejat política i justícia. Reconegueu que el Primer d’Octubre va llançar la policia a agredir els votants per escarmentar-nos i atemorir-nos. Reconegueu que la presó preventiva dels líders independentistes no té cap fonament jurídic, com no en tenen les acusacions de rebel·lió, sedició i malversació, que són fruit d’una instrucció polititzada i duta a terme amb un únic objectiu: el d’escapçar la cúpula independentista; reconegueu que, com a màxim, es podria considerar si hi va haver desobediència, que no comporta presó i que, de moment, tampoc no és clar que es pugui provar. I reconegueu que l’aplicació del 155 es podria haver evitat parlant. Que és allò a què es va negar sistemàticament el govern de Rajoy. I una darrera cosa: expliqueu clarament el significat real que tenen els llaços grocs. Reconegueu que no són més que símbols de protesta per una presó preventiva injusta; i que es pot ser unionista i lluir-ne un a la solapa sense ser incoherent. Perquè una cosa és defensar legítimament la unitat d’Espanya i una altra, ser partidari de la vulneració d’un dret fonamental de les persones, com és el dret a la llibertat. No enverineu més l’opinió pública sostenint que és un símbol partidista perquè sabeu que no ho és. LA POLICIA La darrera reflexió que voldria fer és sobre la policia. No sobre la policia catalana, sinó sobre totes les policies. La catalana, també. La policia és un cos armat al servei del poder. Si aquest poder és democràtic, la policia serveix la democràcia. Però quan el poder se subverteix i decideix vulnerar drets fonamentals, la policia deixa de servir la democràcia com va passar, per exemple, durant el franquisme. Perquè la policia, com l’exèrcit, és un cos armat i jerarquitzat, dues coses difícilment compatibles amb la presa de decisions de manera discrecional. Una altra cosa és que la policia és, efectivament, imprescindible i molt útil quan el poder es posa al servei de la població, com en el cas de l’atemptat terrorista de les Rambles de Barcelona o en tants altres casos en què la policia ha actuat correctament. I això és extensible a la policia d’arreu. També a la Guàrdia Civil i a la Policia Nacional espanyola. Però la policia és la policia. Un cos al servei del poder –no ens enganyem–, actuï o no, aquest, democràticament. La policia actua sense ideologia pròpia. Serveix el poder. Cegament. I, a Espanya (i, per tant, també a Catalunya), el poder real ja sabem on és. Per això, qualsevol idealització sobre un cos armat i clarament jerarquitzat com aquest és sempre perillosa i sovint comporta una certa ingenuïtat. I els catalans, hi hem caigut en algun moment... No ho sé... Algú ho havia de dir.

Potser ho vau fer en nom d'un bé superior, però ens vau enganyar. No ho feu mai més. Perquè ara tornarem a confiar en vosaltres un altre cop

Unes quantes coses