Quina sensació d’identitat i de país que s'hi respira. Quin goig de parlar i de sentir parlar català, en totes les seves varietats

Enguany s’ha celebrat la 55a edició de la Universitat Catalana d’Estiu (UCE). Com cada any, se n’ha parlat tant a la Catalunya Nord, on se celebra –té la seu principal a Prada de Conflent–, com a la Catalunya Sud, des d’on cada any pugen polítics a participar en alguns dels actes i activitats programades al llarg de la setmana que dura la UCE i que, en ple mes d’agost, aplega coneixement, cultura, música, llengua, política… des de fa més de mig segle i tot embolcallat de catalanitat.

Aquest any, però, se n’ha parlat més. La premsa nacional i internacional s’ha abocat en un dels dos actes més simbòlics de UCE: els 50 de la mort de Pau Casals –l’altre han estat els 75 anys de la mort de Pompeu Fabra– perquè al voltant d’aquest 50è aniversari i de la figura de Pau Casals es van reunir gairebé tots els presidents de Catalunya des de la democràcia (Jordi Pujol, José Montilla, Carles Puigdemont, Quim Torra i Pere Aragonès), un dels quals no hauria pogut venir a Catalunya, en Carles Puigdemont, ja que, tot i ser eurodiputat, es troba en recerca i captura per l’Estat espanyol.

Propiciar i possibilitar que el 130è president de Catalunya, exiliat des del 2017, hagi tornat a trepitjar terra catalana ha estat una de les grandeses de la UCE –i de l’abat de Montserrat, tot s’ha de dir–, així com ja va ser una de les grandeses d’aquesta terra de la Catalunya Nord i dels qui l’habiten acollir Pompeu Fabra i Pau Casals, entre d’altres, en el seu exili. De fet, aquesta terra (Prada de Conflent) es troba al peu del Canigó, la muntanya que guarda i vetlla la flama que encén els focs de Sant Joan als Països Catalans. Tot un símbol de la catalanitat.

En aquest article no us atabalaré amb dades ni dates, ni us relataré la història d’aquests 55 anys de la UCE, que va començar l’any 1968 com a Diades de Cultura catalana (podeu consultar-ne tota la informació al web www.uce.cat, on també trobareu els cartells de tots aquests anys). Només us copio aquí les primeres ratlles que trobareu si aneu a l’apartat de la història i missió d’aquesta institució que aplega centenars de persones de totes les edats i procedències de parla catalana i occitana: el Principat, la Catalunya Nord, la Franja de Ponent, el País Valencià, les illes Balears, l’Alguer i Andorra: “L’embrió de la UCE foren les diades que l’any 1968 organitzaren a Prada conjuntament el Grup Cultural de la Joventut Catalana i el Grup Rossellonès d’Estudis Catalans (GREC), tot just després del Maig 68. A partir d’aquesta modesta –però profitosa– experiència, i de l’interès de la gent de la Catalunya del Nord per promoure i fer avançar la llengua i la cultura catalanes i de la necessitat de la gent del Principat, les Illes i el País Valencià per trobar un espai de llibertat en un moment que el franquisme era ben viu, sorgí l’estiu del 1969 la primera UCE.”

Tampoc no us parlaré de la visita de Puigdemont a l’abadia de Sant Miquel de Cuixà –això ja ho han fet els nombrosos mitjans de comunicació que van cobrir l’esdeveniment– i que va posar de costat a Puigdemont i Aragonès, tant a la foto del jardí del claustre com en el camí cap a l’interior de l’església (no pas a dins, on Puigdemont era assegut entre Montilla i Torra seguint l’ordre cronològic de presidents). Una trobada procurada per la crida de l’aura de Pau Casals i que va tenir lloc a l’abadia “del temps que el Pirineu unia i no separava la nació catalana”, com va dir Manel Gasch, abat de Montserrat. Una reunió (la de Puigdemont i Aragonès) que esperem que tingui continuïtat després de la cerimònia, en un moment tan crucial de la política catalana i espanyola i en què els vots dels partits catalans planen sobre la investidura d’un nou govern espanyol.

SENSACIÓ D’IDENTITAT I DE PAÍS
Però, com us deia, jo no us parlaré de res de tot això. El que m’agradaria transmetre –més enllà de l’interès i de la idoneïtat del gran nombre de cursos, tallers, actes, activitats, homenatges, presentacions, concerts, excursions… que es fan a Prada i els seus voltants (amb pujada al Canigó inclosa) cada agost des de fa 55 anys– és la sensació d’identitat i de país que es respira, el goig de parlar i de sentir parlar català, en totes les seves varietats, a l’entorn de la UCE tant de dia com de nit, tant a les aules com a fora, tant als diferents espais de Prada on la plaça es converteix cada nit en un espai de música catalana, com als pobles del voltant (Rià, Vilafranca de Conflent, Vinçà…). Un “espai de llibertat i de trobada d’estudiants, professors, professionals, polítics i assistents en general dels set territoris que conformen els Països Catalans: l’Alguer, Andorra, Catalunya, Catalunya Nord, la Franja de Ponent, les Balears i el País Valencià”, diu la pàgina d’inici del web de l’UCE. Persones de tots els àmbits i interessos i de totes les franges d’edat, des de la infantesa fins passada molt de llarg la jubilació, hi són convidades a participar, a conviure, a presentar les seves propostes. Per cert, que Òmnium Cultural de Sant Feliu de Codines hi ha presentat enguany les terceres Jornades Pompeu Fabra, que se celebraran a principis del 2024 al municipi vallesà on el mestre Fabra va anar l’hivern de 1938 i des d’on va marxar cap a l’exili el 1939. Fabra va morir el 1948 i està enterrat a Prada, juntament amb la seva filla Teresa, que va morir el mateix any. La mateixa Prada on anys més tard naixeria la UCE.

Una visita, una passejada, una immersió, que m’agrada fer des de fa anys –a voltes com a alumna, a voltes com a professora– i que recomano fer a tothom almenys una vegada a la vida.