La Irlanda del segle XX, com en el cas de l’Índia, va trigar dècades a sortir de l’ostracisme econòmic on l’havien situat els anglesos

A la sortida del museu dels escriptors de Dublín hi ha una plaça tocant al carrer O’Donnell que, conjuntament amb el museu, forma un dels indrets més emotius d’Europa. La plaça conté l’anomenat jardí del Record, the Garden of Remenbrance en anglès, o An Gairdín Cuimhneacháin en la llengua nacional d’Irlanda. El jardí fou bastit a la memòria de “tots aquells que van donar la seva vida per la causa de la llibertat d’Irlanda”. L’indret commemora les lluites interminables dels irlandesos contra la invasió anglesa, unes lluites que, com en el cas d’Escòcia, van durar segles i segles i van comportar molt de patiment a la població. Durant l’època medieval els irlandesos van aguantar l’escomesa. Però durant els segles XVII i XVIII la noblesa irlandesa va ser finalment derrotada, va fugir a França i a Espanya. Els anglesos la van substituir per la seva. De manera que els nobles anglesos van agençar-se tota la terra dels nobles irlandesos. Al principi Anglaterra va tolerar l’existència d’un parlament irlandès format per la noblesa anglesa resident a Irlanda, però aquells nobles poc identificats amb el país se’l van vendre el 1800 per una quantitat de diners sucosa i van passar a formar part directament del Parlament de Londres. I aquí va començar el desastre. Anglaterra va seguir amb la política de la Transplantation que no trasplantava plantes, sinó persones. Van decomisar totes les terres de la pagesia irlandesa i les van donar a colons escocesos i anglesos. En molt poc temps la pagesia irlandesa va perdre el dret a la possessió de la terra. Però no es van aturar aquí. Van fundar la cèlebre universitat de Dublín, el Trinity College, i van prohibir d’ingressar-hi a tots els que no fossin protestants, és a dir, als irlandesos que eren catòlics. És una paradoxa que la biblioteca d’aquesta universitat, que va servir per filmar la biblioteca de la civilització imaginada, interracial i pluricultural de l’episodi 2 de La guerra de les galàxies, servís per segregar una de les dues faccions d’una mateixa religió i d’una mateixa espècie, però és així, i la història d’Irlanda no s’entén sense la pugna d’aquestes dues faccions del cristianisme: catòlics irlandesos i protestants anglesos. Tampoc no es va permetre que cap catòlic irlandès pogués exercir càrrecs de representació al Parlament de Londres. En poques dècades els irlandesos es van trobar sense poder posseir terres, sense dret a l’educació superior, sense dret a tenir representació política: unes condicions de vida més dures que les dels jueus a l’Europa de l’any 1000... I així es va arribar a l’episodi més traumàtic de la història irlandesa moderna: la gran fam del 1845 al 1849. Malgrat totes les condicions que acabem de descriure Irlanda havia arribat a 8 milions d’habitants l’any 1845. Aquell any i els següents les collites de la patata foren devastades per un fong: Phytophthora infestans. La fam es va estendre a tota la població. En pocs anys els habitants es van reduir a la meitat. Dos milions van marxar als EUA, Canadà, Austràlia... I quasi dos milions més van morir. Què va fer el govern de l’emperadriu Victòria? Pràcticament res: un intent d’oferir feina pública esmicolant pedra en la construcció de carreteres quan la majoria de la població ja patia còlera o disenteria i no estava en condicions de treballar; una política de construcció d’orfenats per no tenir els orfes al carrer que va resultar insuficient... Eren molt semblants als cèlebres orfenats miserables que ens descriu Dickens a les seves novel·les situades a Anglaterra. La demografia irlandesa encara no s’ha recuperat d’aquell desastre i en l’actualitat frega els cinc milions de persones. La fam va afectar més els desposseïts –els irlandesos– que els nous colons propietaris d’origen anglès i escocès. Les condicions d’explotació de la pagesia irlandesa eren tan dures que, quan van emigrar als EUA, molts no van voler ser pagesos mai més i d’aquí ens ve la seva imatge com a policies o conductors de tramvies a Nova York. Hi ha una anècdota que resulta paradigmàtica d’aquella plaga combinada amb l’opressió nacional. Durant la gran fam es van obrir comptes per donar diners i comprar menjar per als desafavorits. Els irlandesos encara recorden, al castell de Donegal, que la tribu dels indis choctaw, delmada per l’exèrcit dels EUA, els va enviar tots els diners que va poder, tot i que els indis nord-americans les passaven prou magres en aquella època [la fotografia d’aquest article recull a Éamon de Valera, president de la república d’Irlanda, fent honors al poble Ojibwe-Chippewa al 1919]. Però no tothom va ser tan generós. L’emperadriu Victòria va donar 2.000 lliures esterlines i, quan va veure que el soldà de Turquia en donava 10.000, hi va enviar els seus diplomàtics per convèncer-lo que no en donés més que ella. El soldà, empès per un dels cinc pilars de l’Islam que l’obligava a la caritat, s’hi resistia. Finalment va accedir al que se li demanava, la qual cosa suposava la mort de fam d’uns quants milers d’irlandesos, i va noliejar uns quants vaixells amb 8.000 lliures de menjar que no van obtenir l’autorització del govern anglès per desembarcar als principals ports irlandesos i van deixar els aliments per on van poder i d’estranquis. Hom podria pensar que, amb la població originària tan delmada, no hi hauria independentisme a Irlanda. Sí que n’hi va haver. La segregació de l’illa era tan evident que els qui s’hi havien adaptat van acabar compartint sentiments amb la població originària. El jardí del Record es va bastir on molts dels líders de l’alçament de Pasqua de 1916 van ser retinguts abans de traslladar-los a la presó de Kilmainham. La Irlanda del segle XX, com en el cas de l’Índia, va trigar dècades a sortir de l’ostracisme econòmic on l’havien situat els anglesos que van impedir-ne la industrialització per beneficiar les seves indústries pròpies. Com l’Índia també, n’ha sortit aquests darrers 20 anys i ara ho està fent amb la força que per a qualsevol nació suposa la capacitat de donar aire, suport i llibertat a les seves forces creatives, perquè el que roba un imperi a les seves colònies en concepte de diners, per molt que sigui, sempre acaba sent inferior al que li ofega en capacitats creatives i productives. Queden, això sí, subjugacions culturals que encara s’han de superar; una visita al museu dels Escriptors del costat de la plaça fa evident que a Irlanda hi ha una bona literatura protestant en llengua anglesa: Yeats, Oscar Wilde (convertit al catolicisme poc abans de morir), Bernard Shaw... Aquesta és la que l’imperi ens ha fet conèixer. Al costat en tenim una en llengua gaèlica molt desconeguda amb llibres equivalents a l’Ulisses de James Joyce. En queda encara una tercera de la qual no es parla fora d’Irlanda, amb poetes tan bons com els protestants, però escrita en anglès per poetes catòlics irlandesos. L’imperi anglès encara imposa al món que parla la seva llengua i als qui no la parlen la difusió d’una determinada cultura anglesa que li va bé. Hi ha l’excepció de Joyce, que era catòlic i s’explica perquè va passar mitja vida fora d’Irlanda. Samuel Beckett, amic de James Joyce, és una altra excepció, però va escriure en francès i des de França, va morir a París... La guerra amb Anglaterra va donar als irlandesos, després de molt sofriment, l’anhelada llibertat l’any 1922. La història del món és plena de visions il·legals que, en esdevenir legals, milloren la situació dels pobles. Al jardí trobem un poema que diu: “Vam enviar la nostra visió endavant com un cigne al riu. La visió es va convertir en realitat. L’hivern es va convertir en estiu. La servitud es va convertir en llibertat, i això et deixem a tu com herència.” Es pot deixar una herència més bonica? No van donar a les generacions futures el peix agafat a l’ham; els van donar una cosa més important: la possibilitat de buscar la canya de pescar que els anés millor amb la seva manera de fer. I finalment l’han trobada.

La Irlanda del segle XX, com en el cas de l’Índia, va trigar dècades a sortir de l’ostracisme econòmic on l’havien situat els anglesos

Uns quants irlandesos visionaris