No és el mateix viure enmig d’un paisatge cuidat i reconfortant que fer-ho en un de degradat i desnaturalitzat

L’Observatori del Paisatge de Catalunya explica, molt gràficament i pedagògicament, que “el paisatge és el rostre del territori i un mirall de la nostra manera de ser”, en paraules del seu director, l’ambientòleg Pere Sala. I també constata i defensa que el paisatge conté un conjunt de valors –naturals, estètics, espirituals, històrics, productius, d’ús social i d’identificació, entre d’altres– que el conformen com un dret ciutadà de nova generació. Un dret, efectivament, emparat pel Conveni Europeu del Paisatge –aprovat l’any 2000 pel Consell d’Europa–, que és el primer tractat internacional que reconeix jurídicament el paisatge com un element del benestar i de la qualitat de vida de les persones. Perquè, ras i curt, no és el mateix viure enmig d’un paisatge cuidat i reconfortant que fer-ho en un de degradat i desnaturalitzat, i encara més si se n’ha anat presenciant l’enlletgiment progressiu.

Doncs totes aquestes consideracions, que semblen òbvies, no ho deuen ser tant per a tothom, per més que siguin fetes per aquest organisme creat pel govern de la Generalitat el 2005 per orientar les polítiques públiques d’integració paisatgística, amb criteris de protecció i d’ordenació. Així es dedueix, almenys, veient les barbaritats constructives i urbanístiques que continuen proliferant arreu del país i del Vallès, que demostren que s’ha entès ben poc dels perjudicis que ha comportat tanta especulació acumulada des del desarrollismo franquista ençà, que no s’ha mitigat prou en democràcia i ni tan sols ara que l’alarma creada pel canvi climàtic evidencia que entre les causes que el provoquen també hi ha les derivades d’una construcció desaforada, on el ciment i l’asfalt es fan els amos de tot.

Ens reca molt dir que el nostre poble, Lliçà d’Amunt, deu ser el que s’endú la palma a la comarca en aquesta descurança paisatgística dels darrers anys. Perquè amb el monstre creat l’any 2006 pel gegantí polígon logístic i comercial de Can Montcau, abanderat per la companyia Mango –amb naus mastodòntiques que encadenen fins a 290.000 metres quadrats d’immenses capses de sabates arrenglerades–, sembla que encara no n’hi ha hagut prou.

En plena pandèmia es van començar a autoritzar naus de gran alçada –que han arribat a la mitja dotzena– al polígon que toca amb el Pinar de la Riera, fins llavors terrenys de bosc amable al mig del poble, que han desfigurat la silueta icònica que es divisava des de l’altra banda de la riera del nucli de la Sagrera i el campanar de l’església. Unes naus a les quals no se’ls ha fet complir un mínim de mesures per harmonitzar-se al lloc on s’han establert. ¿Tant costaria exigir, almenys, unes pantalles arbrades que encerclessin el solar on les naus s’enlairen per intentar de ser més respectuoses i compatibles amb el paisatge precedent?

Les naus de Can Montcau –finca que, qui ho diria!, als anys 70 va ser el nom d’una lluita ecologista emblemàtica que va aconseguir aturar-hi la construcció d’un gran polígon industrial– no han parat de créixer fins a límits increïbles en un polígon logístic i comercial faraònic i de lluminària espectacular, sense cap mesura que es proposi de camuflar-les amb pantalles arbrades o altres tècniques vegetals que juguin amb l’orografia, per disminuir el gran impacte visual que provoquen. Un polígon que ha ampliat progressivament la superfície constructiva inicial, arribant-s’hi fins i tot a requalificar-hi terrenys programats per a usos hotelers, si és que aquella demanda no es concretava. Tot sigui per no deixar ni un pam buit, “desaprofitat”, deuen pensar els membres del govern local PSC-PP.

En aquest emplaçament on s’hi preveia un hotel s’hi acaba de construir una fàbrica de palets aparatosa i sorollosa, que ha comportat la desaparició d’un bosc arran de la C-17 que coronava la carena i esmorteïa el soroll del trànsit de vehicles, que va començar a funcionar sense haver obtingut ni els permisos municipals de fi d’obres, tal com van denunciar un grup de veïns del barri de Can Xicota, afectats per l’impacte visual i pels sorolls, que van aconseguir paralitzar-ne l’activitat il·legal.

El paisatge agroforestal característic de Lliçà d’Amunt s’ha malmès amb la fal·lera de la construcció logística –més que no pas industrial–, que colonitza terrenys irreversiblement, a la qual se li hauria d’exigir mesures pal·liatives abans de començar la seva acció depredadora. El govern lliçanenc es va negar fa uns mesos a aprovar la proposta de creació d’una Carta del Paisatge, amb mesures per intentar pal·liar aquestes destrosses i reduir tant d’impacte visual i lumínic, en una moció de Junts que va rebre el suport de tota la resta de l’oposició (ERC, Comuns i Vox). Posteriorment, en la negociació del pressupost municipal, Junts va aconseguir un compromís del govern perquè aquesta Carta del Paisatge i algunes mesures correctores anessin endavant i cal esperar que això sigui així i de forma efectiva, per més que el gran mal ja està fet.

L’any 2009 la Mancomunitat de la Vall del Tenes ja va elaborar una Carta del Paisatge per als quatre municipis que la integren –redactada pel geògraf Josep Gordi i els arquitectes Alfred Fernández de la Reguera i Miquel Domingo–, amb la diagnosi que calia vetllar la qualitat paisatgística amb mesures com ara certs apantallaments. “Aquests paisatges agroforestals que són un mosaic de boscos, conreus i masies atresoren l’essència del paisatge de la Vall del Tenes i, per tant, valorar-los, preservar-los, ordenar-los i gestionar-los és segurament una de les tasques més difícils i importants que es derivaran de l’aplicació d’aquesta Carta del Paisatge”, resumia el text del 2009, al qual s’ha fet cas omís.

Malauradament, però, Lliçà d’Amunt no és una excepció, perquè la demanada de naus logístiques es generalitza arreu i és urgent entomar-la amb mesures correctores. El continu de naus en què es convertiran en ben poc temps els terrenys del terme de les Franqueses que flanquegen la carretera de Granollers a Cardedeu, on ara s’hi urbanitza un nou polígon, n’és un exemple clar. I, si ningú no hi posa un mínim criteri, aquella bella carretera –que com totes les carreteres són un gran “mirador del paisatge”, com també fan notar a l’Observatori del Paisatge– és convertirà en un nou i sòrdid passadís despersonalitzat entre naus clonades, com passa cada vegada més a la plana vallesana.

Tanmateix, per encarar aquesta problemàtica amb un xic d’optimisme, a la comarca tenim dos grans exemples d’organismes que han treballat a fons per refer situacions ambientals que eren catastròfiques. És excel·lent la feina que ha fet Consorci Besòs-Tordera instal·lant col·lectors i depuradores, que han transformat el que eren veritables clavegueres a cel obert en rius i rieres carregats de vida, amb cabals d’aigua depurada constants i espais de passeig al seu voltant. Com és igualment lloable l’esforç del Consorci per a la Gestió de Residus del Vallès Oriental per tractar les deixalles domèstiques i industrials per convertir-les en nous recursos energètics. Aquests dos consorcis són models d’èxit que poden servir d’exemple per a la creació d’alguna futura oficina, agència o qualsevol altra institució pública que prengui mesures per vetllar i restaurar un paisatge que es malmet i banalitza irremeiablement entre la desídia i la passivitat. Si en els rius i els residus s’estan fent progressos miraculosos, per què renunciar a fer-los també en la cura del paisatge, que és un bé preuadíssim que afecta la vida i la salut de tothom qui els viu? Fins quan el mirall ens podrà aguantar la mirada?