Ja fa uns quants dies que som a l’estiu i la gent que pot fa vacances. Hi ha, però, diferents […]

Estiuejants a les piscines termals del balneari de Caldes de Boí / foto: Fons Joan Vila Alturo (Arxiu de l'Ajuntament de Caldes de BoÍ) Ja fa uns quants dies que som a l’estiu i la gent que pot fa vacances. Hi ha, però, diferents objectius en les vacances de cadascú o de cada família. Encara que no ho sembli, sovint el principal objectiu no és anar a prendre la fresca, cosa que enguany, i potser d’ara endavant, serà el més necessari. Sempre ajustats a les possibilitats, els objectius i destinacions de les vacances han anat canviant en el temps. Sempre hi ha qui va a la platja o a la muntanya, però darrerament s’ha posat de moda anar lluny, i ben lluny. Bali, Bora-Bora, Hawaii, Chicago o el Canadà són objectius moderns; aviat ho serà Groenlàndia. Permeteu-me anar enrere en el temps i recordar com els de la meva franja d’edat gaudíem de les vacances. Jo recordo que, quan vivia a Barcelona, cada any estiuejàvem a Llerona, a casa dels avis del Pla, i ens ho passàvem d’allò més bé. Banyar-nos a la riera, anar a pescar –sí, hi havia peixos comestibles!–, terrejar, voltar en bicicleta i a la nit asseure’ns a l’era contemplant els estels a la fresca. Resultava, però, que el meu pare no feia mai vacances. Cap al vespre l’anàvem a buscar camí del baixador; sempre anava i venia en tren, sovint amb una colleta que també estiuejaven a Llerona. Un any, la meva mare va dir al pare que allò de no fer vacances no podia ser i li va proposar que cerqués un lloc fresquet per anar-hi a passar almenys 15 dies. I el pare, que era un enamorat del Pirineu perquè n’era oriünd, va triar anar-les a passar a Caldes de Boí, i així ho vam fer. Devia ser a començament dels anys 50 i aleshores el balneari no era com ara, que hi ha un bon edifici i les aigües es prenen en llocs molt ben arranjats. No recordo exactament com era el petit balneari, però sí de com preníem les aigües termals, damunt de les mateixes roques d’on brollaven. Allò era un gaudi en plena natura, sempre al matí. A la tarda fèiem excursions a prop o més lluny. Les excursions més properes consistien a anar a beure aigua a les fonts. Aprofitant aquells flaixos que ens venen als vells, em sembla recordar que a menys de mitja hora caminant n’hi havia 35: fredes, calentes, sulfuroses, ferruginoses, totes a l’abast i d’aigua potable. Ja fa alguns anys hi vaig anar de passada i de potable només en quedava una, la font dels Capellans, a tocar del balneari. No sé ara com està aquest assumpte. A mitja tarda dessota l’ombra dels boscos frondosos s’hi estava la mar de fresquet, la cosa més agradable que es podia i es pot fer. El progrés, però, actualment ens pot portar molt lluny tot contaminant el món amb els gasos fruit de la combustió del querosè. Una tarda, l’home i l’homenet de la família, que érem el meu pare i jo, ens vam enfilar fins al llac de Cavallers, on aleshores encara no s’hi havia construït la presa. Un caminet enmig dels avets et deixava contemplar les transparents aigües del llac. Allí el meu pare em va deixar fer la meva primera fotografia amb una càmera de baquelita en forma de cub que per disparar havies de desplegar uns petits quadrats metàl·lics que feien de visor i accionar una palanqueta de la cara del davant cap a l’esquerra. Per anar passant el carret havies de fer anar una rosca que t’indicava, amb uns numerets que corrien mecànicament, quan tenies la pel·lícula a punt per poder fer la següent. Si no ho feies així, les imatges sortien sobreposades l’una a l’altra. Les fotografies quedaven impressionades en una pel·lícula de cel·luloide de vuit imatges que quan arribaves a casa havies de dur a revelar en un taller de fotografia. Aquella primera fotografia va ser una imatge que entre dos arbres s’hi veia el llac amb les muntanyes encrespades al fons. El meu pare em va dir que era un bon fotògraf i així em va estimular l’afició a la fotografia fins al punt que vaig acabar revelant-me-les jo mateix al lavabo de casa cobrint el llum amb un paper vermell que de tant en tant se’m cremava. Durant les vacances es podien i es poden aprendre moltes coses. D’EXCURSIÓ A AIGÜESTORTESEncara som a Caldes de Boí. Les grans excursions les fèiem demanant per telèfon, d’aquells de manovella, un taxi tot terreny de Barruera que ens duia fins a l’altura del llac Llebreta, que era on podia arribar. Quedàvem amb ell a una hora determinada de la tarda al mateix lloc i tota la família enfilàvem amunt fins a Aigüestortes, un lloc idíl·lic cobert d’avets i per on circulaven les aigües serpentejant i derivant-se entre prats verds. Allí trèiem el dinar de bosses i motxilles. Bo i asseguts damunt les illes de verd, començàvem a menjar amb la gana que dona la muntanya. Hi havia un si no fos, les mosques d’aquelles blaves i verdes que picaven com dimonis. Tornàvem al lloc del taxi a l’hora convinguda. En una d’aquestes excursions, el totterreny ens va dur fins al poble de Boí, on hi havia una magnífica església romànica envoltada per carrers encatifats de tifarades de vaca. Des d’allí vam pujar per un camí de cabres fins a Taüll. I, quina meravella! En arribar al capdamunt ens va rebre l’esvelt campanar i l’església romànica de Sant Climent enmig d’un entorn verd totalment rústec. Caminant, vam arribar al poble de Taüll, amb l’església romànica de Santa Maria. Ens van dir que una dona del veïnat en tenia la clau. Efectivament, ens va acompanyar fins l’església, la va obrir i ens va deixar allí tot dient-nos que en acabar tanquéssim i li tornéssim la clau. És d’admirar la confiança amb els que arribàvem amb bones intencions. L’església estava com abandonada, a la paret del fons de l’atri es distingien unes pintures a clapes i mig esborrades. Eren les valuoses pintures que ara es conserven al MNAC, molt a prop de les de Sixena, que l’enveja d’uns i el poc coratge cultural d’altres malmetran llastimosament. Així eren abans les vacances: natura, fresca i cultura.

Ja fa uns quants dies que som a l’estiu i la gent que pot fa vacances. Hi ha, però, diferents […]

Les vacances d’ara i d’abans