Quan la globalització no existia, cada poble, cada carrer, cada càmping eren un nou món

La foto, aquella foto, és l’única imatge que sustenta, 40 anys després, un cabàs amb 1.000 records / foto. Devarshi Ray Divendres. Segurament, l’instant previ més previ de tots els instants previs que hi puguin haver. L’últim divendres de juliol: per a la majoria de gent, l’últim dia laborable previ a les vacances que viuran. I dic les que viuran, perquè les somiades ja són passat. I mai no he sabut si són millors o pitjors que les viscudes. Només sé que són, sempre, prou diferents. Jo era un privilegiat. A ulls meus, és clar. Perquè de petit voltava molt. Amb els pares i el meu germà, un parell d’anys i escaig més petit. A l’agost. I per Europa: un Simca 1200 vermell i una tenda canadenca carbassa. Un radiocasset d’aquells plans, marca Sanyo. Un parell de cintes d’acudits de l’Eugenio, un parell més de La Trinca i una d’en Raimon. Al vent. I així anàvem: al vent. Sense aire condicionat, és clar, i al vent. Finestres del cotxe ben obertes i la il·lusió de veure món. Perquè llavors, sense vols de low cost a l’abast, Europa era l’únic món que ens era possible veure i descobrir als qui, com jo i com deia, tot i tocar poca virolla, érem uns privilegiats. Cada poble, cada carrer, cada càmping i cada botiga eren un nou món. Propi i diferent. La globalització no existia. Ni el concepte ni els fets. I cada lloc era una olor, un accent, un gust i una llum. I un impacte. I una fotografia. Desitjada, molt seleccionada. I, a voltes, executada. Perquè tiràvem amb carret: límit de fotos i revelat car. I, per tant, la instantània d’aquell lloc que es conserva en el fons d’una capsa vella és ara una peça única. La imatge que ha sobreviscut als anys i a la humitat del fons d’un armari i que és fruit d’una tria prèvia in situ, acurada, discutida i pactada entre els quatre de casa. La foto, aquella foto, és l’única imatge que sustenta, 40 anys després, un cabàs amb 1.000 records. És evident que, ara, la realitat és una altra. Que els carrers cèntrics de les grans ciutats s’assemblen massa. Que hi ha les mateixes botigues i les mateixes cadenes de menjar ràpid. Que els souvenirs tenen poca gràcia: les mateixes samarretes, els mateixos imants per a la nevera i les mateixes tasses. Que ja no hi ha pocs racons per descobrir. Perquè els racons ja no són racons. Els racons són milers i milers de fotos penjades a l’Instagram que determinen aquell somni de l’instant previ del viatge: anar allà, exactament allà on hi acabarà anant tothom per menjar el mateix i fer les mateixes fotografies, a la mateixa hora i amb la mateixa llum. Milers i milers de fotografies que, compartides a les xarxes o emmagatzemades en el telèfon mòbil, sustenten, segurament, engrunes de records.