Vaga de fam (II)
Establert, doncs, l’origen inequívoc de la nostra vaga –recordem que el verb llatí significa ‘estar ociós’, i semànticament la cosa és clara i transparent–, la gràcia de la família es concentra sobretot en els derivats cultes. Equivalents en nombre als vulgars, el més destacat és vacar, un verb que fa de mal emprar a causa de la seva intransitivitat. L’exemple del GDLC diu: “Ara la plaça de supervisor vaca”, però la veu popular no ho ha incorporat mai i tendeix a dir-ho amb una perífrasi: “La plaça de supervisor està vacant” (d’on sorgeix aquest gerundi substantivat, vacant, que en canvi ha esdevingut un terme d’ús normalíssim). Vacar, doncs, en el seu sentit de: “No estar ocupat un càrrec, una plaça, una dignitat” és un verb pràcticament inexistent en la llengua oral.
Encara més sucosa, trobo, que aquesta inexistència és la dicotomia entre dos derivats directes d’aquest verb. Concretament els que es refereixen
al període durant el qual se suspèn una determinada activitat rutinària (generalment la feina o l’escola) per dedicar-se al lleure o al repòs. D’això en diem vacances, en plural, perquè en singular vacança no és sinó un sinònim de vacant: “Estat d’un càrrec o una plaça mancats de titular”. Fins aquí, res de nou. Però aquesta vacança té un sinònim preciós, de gran prestigi literari (Joan Oliver n’era fervent practicant), tanmateix repudiat en bloc pels parlants: es tracta de vacacions. En algun moment, algú li devia penjar la llufa de castellanisme (incomprensiblement, perquè de mots acabats en –ció n’hi ha a cabassos, en català), i no hi ha hagut manera de treure-l’hi de sobre. Si goses pronunciar vacacions en veu alta, et miraran amb aquell desdeny com si haguessis proferit bussón o acera (si no és que hi ha algun dialecte que el faci servir, cosa que ignoro).
Pel que fa a la segona meitat del sintagma, potser no té tant de recorregut com la primera però deunidoret. Fam també ha experimentat al llarg del darrer segle una mena de vaivé semàntic una mica marejador. D’una banda, els sectors puristes l’han considerat preferible a gana, que en registres formals sovint ha estat bandejat; alhora, però, una idea força estesa els distingeix per raó d’intensitat: la gana serien les ganes de menjar diguem quotidianes, de cada dia, mentre que la fam seria la gana extraordinària, la dels deportats dels camps de concentració o les víctimes de sequeres africanes. Així, et pots morir de fam però no de gana, malgrat que la fraseologia popular recull expressions tan clares com “matar de gana”.